OPINIONS PERSONALS

A mesura que vaig endinsant-me en el llibre, o més ben dit, arribant ja al final, m’adono que en tots els seus capítols malgrat els anys que ens separen d’aquests fets, sinó m’erro és a partir del 1820 en endavant, hi ha tanta similitud amb l’actualitat, que fa que contínuament vagi fent comparacions.

Ens demostra que les reaccions humanes gairebé sempre són les mateixes; disposarem de més o menys comoditats, però l’actitud de la persona no varia i dol que disposant d’aquestes experiències no ens serveixen de gaire perquè continuem sentint i caient en els mateixos paranys.

Reflexionant sobre el que ens demana la M. Dolors, faig tot seguit els meus comentaris:

Malgrat tot, la vida continua i un dia es desperta alguna cosa dins l’ànima del Miquel.

I tant que això succeeix així i penso que podem donar-ne gràcies a Déu que sigui d’aquesta manera. Hi ha vegades que els “cops” que es reben són tant forts que en aquell moment et semblen totalment impossible superar, però sempre, més tard o més aviat, acostuma a aparèixer alguna persona, algun comentari o fet que ajuda a que es produeixi el despertar com el que va viure en Miquel.

Sempre hauríem d’estar amatents de les persones que tenim al nostre entorn, i si està en les nostres mans, ajudar a que aquest despertar arribi con més aviat millor.

A partir d’aquella tarda....

Quina gran joia trobar persones en qui poder conversar amb pau i tranquil·litat. Personalment per la meva experiència puc dir que si es coincideix de pensament, la conversa és del tot relaxant, però certament hi ha el perill de exageració a les conclusions que es pot arribar.

En canvi quan hi ha discrepància però hi ha una voluntat màxima de respecte, i de voler escoltar i aprofundir amb el que s’està dient, segur que haurà de repercutir en la consecució de una veritat més fonamentada.

Amb aquella tranquil·litat que solen tenir els qui han passat pels estudis d’un seminari”

No crec que sigui necessari aquest “passar per un seminari” per gaudir d’una tranquil·litat. El que penso que dona aquesta pau, és ser persones que saben escoltar, però també alhora escoltar la veu interior quan estan soles, quan aprofundeixen en els petits detalls de cada dia, quan tenen la consciència tranquil·la de no haver fet cap malifeta per petita que sigui, quan sabem extasiar-se contemplant la natura, la muntanya, el mar, els rius... En una paraula tenir una vida interior sana i profunda; saber estar en pau amb una mateixa.

És evident que un seminari, en principi, ajuda a descobrir aquesta interioritat, però de cap de les maneres, considero que sigui condició imprescindible

ESCIURE EN CATALÀ

Tot just començar a llegir el capítol XXII faig una parada quan l’autor del llibre descriu les manifestacions d’en Miquel : “...em va cridar l’atenció que estigués escrit en català”

Aquestes paraules em porten a fer una reflexió i treure’n les següents conclusions:

PRIMERA.- Sembla que el nostre destí sigui sempre estranyar-nos que puguem llegir en la nostra llengua, el català. Considero que les persones que en algun moment podem pensar així hem de rectificar d’immediat; necessitem el convenciment que és normal i totalment lògic poder llegir escrits amb el nostre idioma.

SEGON.- Li sembla paradoxal al protagonista del llibre, que “...amb els temps que corren i les misèries i engavanyaments de tota mena que aquest país ha passat, encara hi hagi algú que sigui capaç de fer un poema com aquest...” Us atreviríeu a dir que encara avui, en la situació actual, hi ha qui pensa de la mateixa manera?

Doncs aquí és on tinc plena confiança amb totes les persones habitants a Catalunya. Si en aquella època era aquesta la impressió que dominava, la realitat la va desmuntar del tot, ja que són moltes les persones que després ens han ofert i hem pogut gaudir dels seus poemes. Mireu sinó, entre d’altres: Mn. Cinto Verdaguer, Àngel Guimerà, Salvat-Papasseit, Salvador Espriu, Miquel Martí Pol, Clementina Arderiu, Maria Mercè Marsal, etc. etc.

Resumint: aquest comentari m’ha donat molta força pel dia dia i m’ajuda a pensar que som un país capaç de reaccionar en les pitjors adversitats. Per tots aquests antecedents què no serem capaços de fer avui si realment estimem i defensem amb totes les forces la nostra llengua? Som-hi.

CARRER DELS PETONS

No sé perquè, però aquest nom és agradable. Petons!!!

Quan vaig veure el títol d’aquest llibre no vaig associar gens aquesta paraula amb el que van fer córrer representava: besos i abraçades que es feien els acusats amb la gent estimada que els anava a dir adéu abans d’ingressar al tètric recinte.

Com pot ser que una de les coses més precioses que hi ha en aquest món, serveixi alhora per un moment tan dolorós.

Els petons normalment els imagino com un acte de joia:

Ø el primer petó que fa una mare en el nadó que acaba de néixer,
Ø aquell petó que es fa jugant i gaudint de l’infant,
Ø petó meravellós també és el que et fa per primera vegada a la persona estimada,
Ø petó que es fa als fills quan ja volen de la llar, per viure la seva vida,
Ø petó envejable quan perceps parelles que fa molts anys que viuen juntes i que encara els hi
agrada donar un petó cercant la sorpresa de l’altra persona

Sempre hi ha un moment que fe un petó, representa molt i normalment reflecteix estimació, afecció, tendresa, amor, passió i tants altres qualificatius que podríem donar. Que preciós és fer petons i rebre’ls.

No obstant això i retornant al carrer on som ara, també el petó serveix i crec que molt, per casos d’acomiadament com és el que estem recordant, però que en aquestes ocasions són d’una fortalesa molt diferent dels moments descrits anteriorment, però ben segur que són uns petons que queden molt fixats en el record i aquesta rememoració ha de servir per en els moments difícils que haurà de viure, donar-li la força necessària per esperar l’esdevenidor, sigui quin sigui

LES COSES NO CANVIEN

Tot llegint “El carrer dels Petons” quan arribo a les pàgines 128/129 i veig els comentaris sobre els monarques fets tant pel Tòfol com per la Aurora, m’agafen unes ganes boixes de fer quatre ratlles; després veig que, com era d’esperar, a la Dolors no li passa per alt i ens pregunta “¿Entens la reacció positiva de la Aurora envers la reina Maria Josefa Amàlia?

I ai Mare de Déu! m’adono que han passat segles i estem “funcionant” igual, i després pensem que la generació actual és molt diferent. Segur que en segons quines coses sí, com pot ser la tècnica de que disposem actualment, però en les reaccions humanes, doncs que no, que no canviem tant.

Comentaris de:

Cristòfol – Valora les accions en funció dels fets ocorreguts.

Aurora – Es deixa portar, enlluernar per l’aparença, elegància i bellesa; li cauen bé els monarques i els justifica.

Tòfol – Veu la influència que exerceix en segons quines persones, la visió externa i vol deixar clar que no és això el que ha de permetre treure’n conclusions, sinó analitzar quines son les persones, estaments o fets que contribueixen a crear opinió.

Si aquestes actuacions les traslladem en els nostres dies, potser podem trobar que :

Ø Per poder jutjar moltes de les actuacions que mouen forces tertúlies, val la pena conèixer els antecedents.

Ø No podem obviar com revistes i programes nomenats del cor, ajuden i col·laboren en enlluernar el “personal, venent-nos” persones i fets que per a res hauríen de tenir la categoria de ser coneguts per un poble. Continua existint gent sensible que sense cap mala intenció, es deixa portar per aquestes aparences i comentaris fets des d’aquests mitjans de comunicació, per trobar justificació a coses que ni poden ni l’haurien de tenir.

Ø El mateix comentari fet pels personatges etiquetats del “cor”, desgraciadament també són aplicables, en molts casos, a les actuacions dels polítics.

A la vista del contingut d’aquest escrit, considero necessari que per poder formar-nos una opinió sòlida d’algun tema, s'ha tenir molt present la conveniència d’analitzar-ne els antecedents que puguem abastar.

JO TAMBÉ HO RECORDO

Jo també ho recordo moltes vegades i m’agradaria que tu no ho haguessis oblidat. Va ser un diumenge què ben bé no sabíem on dirigir les nostres passes per poder gaudir del dia de festa. Érem molt joves i el que cercaven era passar-nos bé la tarda del dia festiu i tornar a casa felices.

Però no sé per què, no trobàvem res que ens acabés de fer el pes; vam mirar les pel·lícules que hi havia i no ens van acabar de convèncer; el teatre, uf no teníem prous diners per l’entrada; anar a una sala de ball que era el que en la nostra època tenia força acceptació, també l’hi trobàvem inconvenients, perquè ¿i si els nois que et venien a treure per ballar no t’agradaven gens i acabàvem assegudes tota la tarda com si restéssim en un aparador esperant qui ens comprava? i aquí no podem oblidar que en aquells temps dues noies juntes no podien ballar; resumint que amb tanta reflexió per saber què havíem de fer aquell diumenge ens anaven passant les hores i nosaltres allà.

Potser va ser així perquè d’aquesta manera ens va permetre un final que mai haguéssim imaginat. Assegudes en un banc al carrer anant parlant, coneixem unes noies del país basc que havíem vingut de vacances a Barcelona i ves per on es va establir una comunicació que ni tot el temps passat m’ha fet oblidar.

Quina manera de coincidir en molts del temes que aquells dies ens semblaven importants; com varem analitzar les possibilitats per el desenvolupament de les nostres vides en cadascun dels nostres països; quina alegria que portaven dins i com d’immediat ens van contagiar. Resultat: vam finalitzar la tarda ballant sardanes a la Plaça Sant Jaume on elles van posar tot el seu interès en aprendre’n i nosaltres en ensenyar-lis. Aquesta tarda de festa si que va ser molt reeixida.

PASSEIG PER UN JARDÍ

Em poso a pensar de quin espai/jardí puc parlar i tot d’una em ve al cap una experiència viscuda i que em sento obligada a actualitzar.

Havia passat moltes vegades per un carrer d’un poble sense parar-hi gaire atenció; em servia per arribar al lloc on volia anar. Però vet aquí que un dia m’adono que estava transitant pel costat d’un jardí, gairebé podríem dir-ne, regal de la pròpia natura.

Què havia passat? Doncs que l’ajuntament hi va esmerçar uns diners i el va arreglar de tal manera que no quedava desapercebut. Quan ho vaig veure, mi vaig parar i el vaig trobar deliciós, tranquil, i si a més tenim en compte que des d’allà tens la muntanya de Montserrat a tocar, puc dir que vaig gaudir d’una visió fantàstica que, he de reconèixer, fins aquell moment no havia distingit.

Però i com sempre surt el però, resulta que quan decideixo escriure aquest comentari que tenim com a deures, m’adono que no puc dir quines plantes, o flors hi ha. I això em fa preguntar-me ¿què observo quan hi passo? No sé, puc dir que el que copso és pau i llavors ja no cerco res més. ¿Oi que sap greu no haver gaudit de tot el que permet? No hi ha cap dubte que és el resultat d’una pobresa d’observació.

Ara doncs i com a conseqüència d’aquesta tasca del taller de Literatura em sento obligada a passar-hi d’immediat i mirar minuciosament. Moltes gràcies per haver-me fet adonar d’aquesta mancança.

AUTORITAT

¿Us heu fixat que les persones que són autoritàries generalment quan parlen i encara més si és un discurs, acostumen a emprar un vocabulari pujat de to? Aquí s’hauria de cercar un professional de la psicologia perquè ens en fes cinc cèntims.

La meva observació, que no els meus estudis en aquesta ciència, em fan pensar que ho fan perquè són les primeres que encara que sigui en el seu subconscient no es creuen la seva autoritat i pensen que és així com la demostren, fent que qui els escolti quedin intimidats per les seves explicacions.

La vertadera autoritat es demostra amb la veracitat de les seves paraules i no pas fen servir cap artifici.

BUIDAR EL PAP

A vegades sense saber per què i en una situació totalment inesperada, una persona comença de cop i volta a explicar algun fet de la seva vida i acaba explicant les intimitats més entranyables. Pot fins i tot donar-se el cas que la persona receptora de les seves explicacions ni tan siquiera sigui una amistat.

Quin és el motiu que porta a aquesta obertura del seu interior? Doncs no ho sé. Potser haver trobat un moment propici; una necessitat de treure el que portes dins; coincidir amb que hi ha qui t’escolta, etc. No sé donar-hi cap raó, però el que si puc dir, es que quan això es produeix i hi ha una comunió amb la persona que ha compartit la conversa, s’aconsegueix per part de la que ha explicat una gran satisfacció, o millor dit, un gran relaxament i tranquil·litat. Buidar el pap és quelcom molt beneficiós.

CENTRE ATENCIÓ PRIMÀRIA

Vaig a acompanyar una amiga al CAP, i mentre ella estava a la consulta amb la doctora paro atenció al meu entorn i tot el que observo, posant-hi una mica d’imaginació, em suggereixen els comentaris que com si fos el “Diccionari de Xafarderies” exposo tot seguit:

Anna = persona que espera visitar-se. Mentre està a la porta del despatx de la Doctora, es passeja amb mostres d’impaciència. Tindrà por del que li puguin dir?

Cartells a la paret = perquè les persones que estan esperant tinguin la oportunitat d’assabentar-se del que els hi volen comunicar. Ho dubto, doncs no he vist a ningú que se’ls miri. Quanta despesa inútil!

Dona que llegeix el diari = contínuament alça la vista observa el seu entorn i després segueix amb la lectura. Llegirà per passar l’estona sense parar-hi gaire atenció o realment s’assabenta del que llegeix?

Infermera = es posa a la porta amb una llista a les mans i crida dos o tres noms a la vegada. Curiosíssima l’atenció de la gent per si entre els noms que cridarà hi pot haver-hi el seu.

Gent asseguda en una fila = els veig a tots d’esquena i la impressió que donen es que no diuen res de res. Quan no es veuen bé les coses, què fàcil es treure conclusions que poden ser equivocades, doncs serà veritat que no parlen, o és que jo no ho veig?

Home que marxa = suposo que ja l’han visitat i se’n va, però de sobte retrocedeix i veu la porta dels serveis i entra. No cal especificar res més, oi?

Matrimoni silenciós = asseguts molts seriosos sense cap paraula; tot d’una els dos es treuen la jaqueta. Quina unanimitat en adonar-se que tenien calor.

Nenes que escriuen = el curiós es que la taula és el terra. Hi ha que ser infant per tenir aquesta facilitat d’adaptació.

Noi que passeja = va d’un costat a l’altre. Això penso que en aquests llocs no resulta estrany ja que qualsevol es cansa d’esperar estones i més estones perquè et puguin visitar.

Noia que riu = està sola i va rient. Miro al seu voltant per si hi ha quelcom que li faci gràcia i no veig absolutament res; penso que visibilitza el mateix que jo i de debò que a mi no em surt cap rialla. Què deu estar pensant? És riurà de mi?

Parella de dones que no callen = tota l’estona estan parlant; no paren. Estar en una sala d’espera et permet dedicar una estona a una amiga i aprofitar-ho per parlar de tot allò que se’n tenen ganes. M’identifico totalment.

Parella molt enamorada = molt i molt junts i al cap d’una estona se separen, s’aixequen i passegen per separat. S’hauran enfadat? I què va! al cap d’unes quantes voltes tornen a estar amb mostres d’enamorament. Potser el que els hi calia era estirar una mica el cos.

Quan escolten el nom = s’aixequen de la cadira amb molta rapidesa. És curiós observar que ràpid s’alcen les persones quan la infermera els anomena pel seu nom

Sala d’espera = on força gent cada dia s’hi passa una bona estona. Si les cadires pugéssim parlar aquest Diccionari de les xafarderies seria inacabable.

Senyora que entra = va a una altra sala. Tots els ulls la miren pensant que és una altra persona que s’afegeix a la cua i possiblement algú pensa: estarà a la llista abans que jo?

Això es tot el que han donat les meves suposicions al observar la gent que hi havia a la consulta d’una doctora del CAP.

EL JARDÍ

Quan ens varem dir que el treball a presentar aquesta setmana consistia en dedicar uns minuts a observar tot allò del nostre entorn en el lloc que volguéssim, immediatament vaig tenir clar on dedicaria els meus minuts: el jardí de Collbató.

Soc molt conscient que en la meva infantesa, època molt dura com a conseqüència de la nefasta dictadura viscuda a Catalunya, no podia ni imaginar que un dia pugues gaudir d’un jardí. Després d’això comprendreu que per a mi és un vertader goig explicar-vos les meves sensacions tot passejant per aquest tros de terra que tant estimo.

Aquesta presa de consciència durant una estona m’ha permès copsar el silenci i tot caminant poder recrear els sentits: la visió, la oïda, l’olfacte per finalitzar amb una meditació tot sentint-me acaronada pel Sol.

Silenci. Quina meravella quan es percep el vaivé de les fulles dels arbres com si fos una dansa, veure voletejar fulles d’algunes flors d’arbres fruiters que ja han florit com per exemple els ametllers, el pruner, el cirerer o el que esta despuntant com la figuera. Pot semblar un contrasentit, però “escoltar” el silenci crec no exagerar si us dic que és una gran joia.

Caminar. Passejar-hi observant l’ombra que fan els arbres tant estimats, és quelcom que et fa aturar per adonar-te de les figures que es poden veure al terra. Poder contemplar cada dia els canvis que es produeixen en totes les plantes és quelcom que s’ha d’experimentar per atalaiar-se del gran regal que ens dona la natura.

Recrear la visió. L’alegria de caminar i adonar-te que als teus peus hi ha unes petites flors (en diuen salvatges) és una veritable sorpresa; unes són margarites, les altres violetes i també n’hi ha unes de color rosa i morat. Satisfà la visió, la mimosa tan ufanosa, els rosers que ja comencen a estar a punt d’esclatar amb les seves fulles d’un color ver/vermell, impossible de definir; els cactus tan altius i els avets amb tota la seva majestuositat.

Poder escoltar. El xiu-xiu dels ocells que segons l’hora del dia és més o menys fort; quina recreació pel sentit. He d’afegir que la situació física d’aquest jardí és relativament a prop de l’escola del poble i de cop i volta quan estava absorta amb la meva tasca, m’han arribat les veus de les criatures acompanyades de fons d’una música infantil. Definitivament ha estat un regal complementari.

Flairar. Aquest punt sí que és important. Vas caminant i si toques algunes de les plantes és molt gratificant. Està clar que com tot hi ha els pros. N’hi ha una que es diu “ruda” que uf, no s’agraeix gaire, però com que la dita és : “qui te ruda Déu l’ajuda”, doncs també n’hi ha.

Gaudir del Sol. Quan he acabat els meus deures d’observació, seure i prendre el sol, no fer absolutament res, ha estat la millor de les delícies; com us ho diria, ha estat la culminació de la meva observança i l’agraïment a Déu per poder fruir d’aquest jardí i ser conscient d’aquesta joia que a vegades fa falta fer-hi una “parada” per valorar-ho.

SUBLIMAR ALGUNA COSA QUOTIDIANA

Quan em paro a pensar quina cosa podria sublimar, em quedo molt pensarosa perquè així de cop i volta, que no, que no surt res, però tot d’una em dic, ja sé, començaré pel primer que faig al encetar el dia i segur que sortirà quelcom.

Caram i tant que ha sortit i molt ràpid. Llevar-me al matí. Ara pregunto a les persones d’aquest curs: vosaltres penseu que aquell moment es pot sublimar?

Antigament quan era jove, d’això ja fa forces anys, en dèiem “el minut heroic”. I tant que ho era d’heroic, si més no pel que a mi respecta. Ho vaig provar diverses vegades i ca, això no va funcionar. Pensant-ho ara més aviat diria que el podia nomenar i sense por a equivocar-me “el minut tràgic” .

Així doncs i intentant reviure els records, vull creure que encara soc a temps d’aconseguir sublimar el minut del matí quan sona el despertador. Estic disposada a intentar-ho, però aconseguir-ho... ja us ho diré. Seré capaç de lograr sortir dels llençols amb cara de satisfacció, com si anés de Festa Major?

125è ANIVERSARI

Temps era temps, quan qui escriu aquestes ratlles començava a decidir quin volia que fos el seu futur professional, va optar per cercar on pogués rebre la formació necessària que li permetés desenvolupar una tasca per guanyar uns dinerons, que en aquell moment eren molt necessaris.

L’escola que va escollir, no tenia assignatures com hauria desitjat, per exemple cuina, labors, planxa, etc. activitats que considerava imprescindibles si un dia, possiblement no molt llunyà, decidia casar-se; no tenia tanta fama com perquè totes les companyes i amigues de veïnat en parlessin; no era necessari, per poder aconseguir una plaça, haver d’anar a fer cua a primeres hores del mati per matricular-se; el seu nom no era tan conegut malgrat que per paral·lelismes hi havia qui la confonia amb la que ella preferia, és a dir l’Escola de la Dona. La que va triar tenia com a nom “Escola de Orientació Professional” el que comportava que hagués d’anar clarificant sempre que NO era l’Escola de la Dona. Veritablement aquesta confusió no ajudava gens a oblidar no haver pogut gaudir de l’ensenyament en la que hauria desitjat anar.

Passen els anys i s’adona que allò de casar-se i quedar-se com a mestressa de casa única i exclusivament, doncs que no podia ser. Evidentment primer per motius econòmics, però que alhora la va ajudar a veure la necessitat que moltes dones tenen de ser autosuficients per elles mateixes, i segon, perquè les que han pogut triar la professió que els hi agrada, resulta molt difícil renunciar-hi.

Sap positivament que en aquest aspecte hi ha moltes opinions i sincerament totes són completament vàlides, però, igual com ningú se l’ha d’obligar a exercir la seva professió, tampoc no es pot criticar de cap de les maneres, la persona que decideix compartir la seva tasca professional amb la llar. Estem en una societat variant constantment i ens hem d’anar adaptant dia dia a les necessitats i punts de vista que sorgeixin, amb el ben entès que aquestes han de ser fruit d’una vertadera responsabilitat. És més que evident que aquest tema sempre dona per fer moltes xerrades i així poder anar compartint opinions.

Doncs bé, ha passat el temps, i la jove, no tan jove sinó ja jubilada i per motius que no venen al cas, va tenir ocasió de conèixer la M. Dolors Vinyoles i tot parlant s’ha assabenta que era professora de literatura. Llavors si que va fer uns ulls com unes taronges i ja ho va tenir clar, es matriculava en el curs de “Català Blocs”. En aquell moment tan sols va pensar que ara que disposava de més temps lliure, podria realitzar quelcom que sempre hauria desitjat, però la seva sorpresa va ser al adonar-se que ara SI ho feia a la Escola de la Dona i ves per on, en aquests moments de la celebració del 125è aniversari n’és una alumna.

Arribat en aquest punt no li resta més que agrair a totes les persones que han treballat i col·laborat tots aquests anys el seu esforç, perquè ha permès poder celebrar aquesta efemèrides. FELICITATS PER A TOTHOM.

RECORDS

Llicó 15. El carrer dels petons. Començar la lectura d’aquest llibre i veure la paraula raiers em ve tot d’una a la memòria uns anys de la meva infantesa.

La meva mare era filla de la Vall Fosca, concretament del poble anomenat Monrós i que ara m’adono que s’escriu Mont-Ros. Allí hi vaig viure un any. Vaig arribar-hi quan en tenia sis i vaig marxar als set, encara que això no vol dir ni molt menys no tornar-hi, sinó única i exclusivament que les meves permanències mai més varen ser de tant temps seguit; llavors eren dos o tres mesos als estius.

Son les vivències d’aquelles èpoques les que se’m desperten al llegir Pallars, raiers, etc.

Mai hagués imaginat la història d’aquella comarca. Eren uns anys molt foscos per la nostra estimada terra. Anar als Pirineus lleidatans volia dir haver de treure un salvaconduït (nosaltres en dèiem en aquells temps salvaconducto) document que t’havia de donar la policia. Crec recordar que passada la Pobla de Segur era quan la benemèrita pujava al cotxe de línia i revisava que tot “estes en regla”. Era com anar a l’estranger.

Aquells autocars portaven a dalt una plataforma per posar-hi les maletes, el que no vol dir que en alguns casos fins i tot hi anaven les persones assegudes quan en el cotxe no hi quedaven seients buits.

L’escola que hi havia en el poble ho era per a dos pobles més de l’entorn: Pobellà i Pauls; no cal dir que la classe era unitària. Llavors en moltes cases on hi havia infants, els que hi anaven eren els nois i les nenes les feien anar a “aviar les vaques” perquè si alguna persona podia prescindir d’anar a l’escola, érem les nenes. Als cinc anys els petits de les cases ja feiem aquesta feina.

El treball que realitzaven en aquella època els pagesos, res a veure amb la manera que es treballa avui. Mare de Déu!. Jo he vist a la meva àvia filant la llana de les ovelles i després fer-nos mitjons. Si, si que abrigaven, però resultaven una mica aspres a la pell.

Tot plegat que et semblava que allà no hi havia història sinó una forma de viure, de subsistir amb les seves festes tradicionals com la festa major, la matança del poc, però la resta dels dies no hi havia cap diferència, tots eren ben bé iguals. A la Pobla de Segur no era freqüent anar-hi sinó quan hi havien fires per poder comprar i vendre o en qualsevol temps per motius de malaltia, per visitar al metge.

Explicat així, pot semblar que en aquests poblets d’alta muntanya s’hi vivia tristament, però res d’això i havia en molts casos una convivència, que evidentment també comportava baralles, però al cap i a la fi es podien trobar moltes tertúlies i ajuda d’una família a l’altra en cas de necessitat.

Recordo però, que amb motiu d’unes mines que es van obrir i que va motivar vingués gent de la resta de la Península, la majoria procedien d’Andalusia, algunes persones del poble no s’hi entenien ja que desconeixien el castellà. Per posar un exemple la meva tia no entenia a la Patro que era com es deia la nouvinguda que vivia a tocar de casa i ella no entenia a la Vicenta, nom amb que es coneixia la casa dels meus avis i per això tots ens denominaven amb aquest nom, el Vicenç, l’àvia Vicenta, etc. Resultat: que els infants a vegades havíem de fer, com era el meu cas, d’intèrprets. Tota una experiència. Em plau comentar que van acabar sent la Vicenta i la Patro molt i molt bones amigues.

Amb el pas dels anys i quan la cultura d’aquell entorn m’ha arribat, gairebé que he tingut la sensació per un costat que no es parlava del lloc que jo coneixia però per l’altre una satisfacció de poder descobrir les meves arrels.

ELS QUATRE.. ELS CINC PEUS AL GAT?

Fa dies que tenia moltes ganes de fer una xerrada amb tu per expressar-te alguns problemes que tinc quan escric textos. Voldria que fossin alegres, que de coses tristes prou que en surten cada dia i si tenim en compte com està la situació en general, encara anirem a més, però he d’acceptar que és quelcom que em resulta difícil trobar-hi un punt de frescor que sigui capaç d’aconseguir una rialla de qui em llegeixi. Mira jo d’això no et puc dir gairebé res, perquè cadascú li surten les coses a la seva manera i a vegades és molt difícil corregir-ho. Entenc perfectament el que dius, però de ben segur que tu tens alguna forma per treure de dins teu un punt d’alegria i plasmar-la en el paper. Dona d’alegria, alegria, no sempre, encara que et diria que el més important es veure les coses en positiu, res de buscar els cinc peus al gat, doncs això obstaculitza i molt veure el que volem dir amb satisfacció. Gairebé que m’has convençut i procuraré esforçar-me per aconseguir-ho, però dit això ja m’adono que el que he de fer primerament és cercar aquest positivisme que m’ha de permetre mostrar-ho en els meus textos, encara que això no serà possible si primer no he esbrinat per què tu em dius cinc, quan jo sempre he dic quatre peus al gat.

ORANIENBURG – SACHSENHAUSEN

Estem gaudint d’uns dies de vacances a Berlín. Ens han informat que hi ha un grup de joves que cada dia són a la Porta de Brandenburger, oferint-se a fer de guies en rutes turístiques, algunes d’elles totalment gratuïtes. Ho hem provat i poden dir que ens ha agradat molt la visita que hem fet per Berlin i per això ja ens hem tornat uns seguidors d’aquest grup.

Entre les rutes que ofereixen hi ha una visita al camp d’Oranienburg i ens hi apuntem. La guia (noia andalusa) ha estat una vertadera troballa. Hi anem amb transport públic i això ja comporta un diàleg durant el camí. Abans de començar l’itinerari ens deixa molt clar que el lloc a visitar no és pas per anar a divertir-nos, sinó que ha de ser una visita amb el màxim de respecte, cosa per la qual aconsella que si hi ha alguna persona que no es veu capaç d’aguantar tota l’estona, per exemple, sense menjar res, que s.u.p. ho faci abans d’entrar, que l’esperarem, però un cop dins tot ha de ser amb el màxim de respecte. Evidentment qui no hi estigui d’acord, que per favor no continuí amb el grup.

Tot seguit aclareix que aquests comentaris, aparentment fora de to, ho són perquè en el període de temps que fa aquest tour, s’ha trobat de tot i per això aquest advertiment al començar. Quan ho he escoltat m’ha sorprès, ja que sempre havia imaginat que anar-hi volia dir que es feia amb un gran respecte, perquè contràriament no entenc com es pot visitar.

Està clar que per més coses que ja s’hagi llegit o visionat en pel·lícules per molt bé que estigui exposat, no es pot comparar com quan palpes sobre el terreny el que ha estat allò per milers i milers de persones. En aquest camp uns seixanta cinc mil. T’adones que els “cervells pensants”, no se’ls escapava res; tot estava controlat fins i tot la cosa més mínima, crua i impensable.

Per començar el rètol que hi ha a l’entrada ens ho tradueix i posa: ”El treball us farà lliures” Quina ironia!. En aquest camp el treball que feien els primers habitants que en principi eren presos polítics, era falsificació de moneda i això va durar fins el final. Al començar va ser un camp de concentració per després convertir-se també en un camp d’extermini

Els barracons estan destruïts, tan sols hi ha una pedra assenyalant el seu lloc, però n’han reproduït dos conservant tal i qual eren. Quan et diuen la quantitat de persones que acollia cadascun, costa d’imaginar com s’hi podien encabir. L’espai que cada persona necessita per mínim que sigui, era impossible trobar-ne; els llocs més íntims eren col·lectius. Podem imaginar-ho?

Hi havia un cami com el de la foto, de pedres, on els feien córrer, caminar, amb sacs amb molt pes a sobra les seves espatlles, per a comprovar quina resistència tenien les botes que els hi posaven i que eren destinades als seus soldats. Està clar que per més "despreocupació" no tenia res a veure el número de peu de cadascú amb el que corresponia al calçat que els hi donaven.

Entre moltes coses que m’han colpit i molt, va ser una mesura-metro posat a terra, com quan el metge et vol amidar la teva alçada, i allà fent veure que al arribar al camp passaven una revisió mèdica, resultava que quan baixaven el topall a l’alçada del cap, a l’altre costat de la paret hi havia una persona que on hi veia un forat havia de disparar i està clar, anava a parar al lloc just. No ho puc oblidar; em resulta escruixidor.

No vull continuar perquè tot se sap prou bé, però si que reclamo una major conscienciació d’aquests fets i és aquí on ara vull fer un reconeixement a l’Angela Merkel que ha sabut enfrontar-se amb Benet XVI per reclamar-li que demani perdó públicament per aixecar l’excomunió al bisbe britànic que ha negat l’existència de les cameres de gas . A Alemanya es penat amb presó la persona que públicament nega l’existència de l’holocaust.

Sempre diem que tot això ara ho podem recordar perquè tenim a la nostra disposició testimonis i documents que donen fe a l’existència de l’holocaust, i es demana que serveixi de referent perquè mai més es torni a reproduir, però m’adono que la persona dona la impressió que SEMPRE ha de tenir quelcom on descarregar la seva violència, ja que d’holocausts més o menys encoberts n’hi ha a molts llocs, el que ens hauria de conduir a no inhibir-nos, ans al contrari, a reclamar insistentment el reconeixement dels Drets Humans i més aquest any que ens omplim la boca recordant que fa 60 anys que es van promulgar, però que per desgracia queda molt per fer perquè siguin reconeguts arreu.

UN FET INSÒLIT

Una vegada hi havia una família que feia temps cercava una vivenda, ja que la que tenien havia quedat petita; la família estava composta per sis membres i està clar, per poder tenir una mica d’espai on poder conviure un xic individualment, era totalment necessari buscar-ne una altra.

Van mirar, van visitar diversos pisos i finalment en van trobar un que reunia les condicions que consideraven imprescindibles. Ah, però, i aquest però en aquestes qüestions gairebé sempre existeix, doncs que al preguntar el preu de compra, era quelcom impossible de fer front.

No obstant això, van insistir per mirar d’aconseguir alguna forma que fes possible aquesta adquisició i per això van decidir anar al Banc que facilitava les hipoteques per veure si amb el seu pressupost era possible accedir a la concessió d’una.

Però quina no va ser la seva sorpresa quan al arribar a la porta de l’entitat es van adonar que els estaven esperant; que el Director fins i tot havia anat a rebre’ls per dónar-lis la benvinguda i tot seguit els va demanar que l’acompanyessin, doncs ja l’havien informat que s’interessaven per un pis i que aquella entitat bancària era l’escollida per establir la HIPOTECA.

Per aquest motiu, per agraïment al reconeixement que feien del Banc, els convidaven a un viatge i quedaven exempts de pagament, doncs haver estat elegits per aquesta financiació era un detall tan magnífic que era el mínim que podien fer. Insòlit total.

L'HEDERA HELIX

¿No heu experimentat mai la tendresa que poden desvetllar les petites atencions? I tant que sí, i això fa que es converteixin en el millor dels regals que es puguin fer i alhora també, rebre.

Aquí m’agradarà explicar unes vivències personals i que després dels anys que han passat encara les tinc guardades en el meu interior.

Fa anys, en una conversa amb un matrimoni molt amic, van sortir coses de la nostra infantesa i no us podeu pensar quants enyoraments vam anar explicant. Que si l’escola; que si aquella mestra; que si els nostres jocs i tot d’una parlant de que quan érem infants es vivien uns anys molt difícils econòmicament, vaig explicar que una de les coses que a mi em va costar acceptar no poder-la tenir, era un estoig on hi anaven els llapis de colors, la goma, la ploma (que llavors encara no feien servir bolígrafs) i la maquineta de fer punta.

Doncs bé, va passar un temps i un dia se’n vam presentar a casa portant un estoig perquè pogués resquitar-me d’aquell objecte que no havia pogut aconseguir. Avui encara el guardo; es de color verd, petitet però MERAVELLÓS.

Per a mi aquest obsequi va tenir tota la força d’un gran regal; ho he pensat a vegades, que no crec que hi hagués cap atenció que pogués compensar aquella sorpresa i per això sempre els hi estaré molt agraïda.

Però ai, ui, a cops no sempre les coses són tan agradables. I ara ve la segona part. En una ocasió em queixava en veu alta, de que em faria falta comprat un parell de carmanyoles per la nevera (normalment el pensament de les dones arriba a molts llocs) i el resultat va ser que per un aniversari, la meva família que havia sentit aquesta queixa, va aparèixer amb una dotzena, que també encara me’n queden.

Veritablement la diferència és molt gran. I aquí és on em serveix el conte per adonar-nos que a voltes atendre els desitjos no sempre es correspon amb els nostres actes. Jo diria que el meu estoig és igual al plat que li agradava al protagonista del conte i carmanyoles en paral·lel amb la corbata.

Amb aquests fets podem adonar-nos que normalment totes les coses tenen dos possibilitats: positives o negatives. Us aconsello que no regaleu carmanyoles, perquè no entrarien dins les de la primera possibilitat, ni tampoc servirien perquè us reconeguessin enlloc com li va passar al nostre personatge.

ENS ASSEMBLEM A "L'HERBETA"?

Què serà que quan llegeixo cadascun dels textos que ens són lliurats per fer el treball setmanal, sempre, a més de trobar-los magnífics, em donen peu a fer alguna reflexió?

Està clar que puc fer-la i punt, però resulta que tinc un no se què per dins que m’empeny a penjar-la al nostre bloc per si alguna persona de les que compartim curs m’ajuda a aprofundir-la. Anticipadament gràcies.

Doncs mireu “l’herbeta” que surt a Coratgia l’he trobat tan magnífica, tan “gran” que em suggereix:

a) Arranada, segada, escapçada. Quantes vegades en les vides de les persones succeeixen esdeveniments que els podríem assenyalar amb aquests qualificatius. L’herbeta malgrat tot això sobreviu amb triomfant coratgia.

b) Com pot oferir a cada sol ixent, gai i reentendrit, el candi i alegre somrís?, L’alegria de participar d’un nova albada, de veure el sol, ens hauria de portar a dir-li, molt bon dia amb un somrís i que aquest ens acompanyés tota la jornada.

c) Sento una dolça revinguda d’emoció davant d’aquell vívid serrellet d’herba fina. Quina força transmet aquesta petita herbeta. M’adono que no cal pas, ser molt important, tenir molta visibilitat, per arribar a transmetre una onada d’admiració càlida, punyent i confortadora.

d) L’herbeta inadvertida de tothom, trepitjada per tothom. Passar inadvertit no pressuposa no ser-hi; ser trepitjada tampoc ho podem entendre com desaparèixer, ans al contrari “la herbeta”, “les persones” hem de saber perdonar totes les crueltats del destí i oblidar-les per oferir al món, una enternidora esma de bellesa.

* * * * * *

Disculpeu si avui això sembla més aviat un examen de consciència, però malgrat aquesta coincidència, la lectura d’aquest text és el que m’ha inspirat i agradat aprofundir.

L'alzina del passeig de Gràcia

Llegir “L’alzina del passeig de Gràcia” m’ha fet interpel·lar-me i molt per dues raons:

Primera.- M’estimo la meva ciutat, soc feliç vivint a Barcelona, m’agrada conèixer els seus racons, malgrat haver-hi alguns llocs de referències concretes que jo no he visitat de forma conscienciada; però se que existeixen i això ja em dona un cert convenciment de coneixença. Però quan m’adono que una persona tan nostrada com és Mn. Cinto, que ens parla d’una alzina i que la podem recordar perquè està ubicada en una de les vies que moltes vegades he transitat i ni tan siquiera m’he adonat d’aquesta existència, és quan constato que hi ha moltes coses que ignoro, i ve-t’ho aquí que llavors se’m desperta un sentiment de curiositat i alhora de tristor per la meva ignorància d’allò que em sento molt propi.

Segona.- Quina metàfora tan preciosa per explicar què difícil és canviar els hàbits de vida de cadascú. Sempre he cregut que la gent que ha nascut a pagès i que ho estima, ha de resultar-li molt difícil l’adaptació a la ciutat. Tinc família amb aquestes circumstàncies i ho he pogut constatar.

Què profund quan li pregunta a l’alzina pel seu enyorament! Quin sentiment tan difícil de pair, de viure. Què difícil sentir-se sempre foraster d’un lloc on hi has de viure.

Però aquestes dificultats també crec que les tindríem si els que hem nascut a ciutat, haguéssim de canviar de lloc i marxéssim al camp.

Què preciós fora si les persones que vivim en un lloc i altre, fóssim capaces de dialogar, de explicar-nos de cada lloc què ens dona vida, com sabem observar i saborejar el que ens envolta i aprendre de cada indret allò que ens pot ajudar a ser més feliços.

Faig aquesta reflexió perquè a cops m’he trobat amb la incomprensió d’uns i altres, fent servir el menyspreu per allò desconegut. No obstant sempre queda l’esperança de que el seny s’imposi i ens ajudi a potenciar el diàleg, el coneixement i ens permeti gaudir de les coses precioses que ens beneficia cada indret del nostre país.