ORANIENBURG – SACHSENHAUSEN

Estem gaudint d’uns dies de vacances a Berlín. Ens han informat que hi ha un grup de joves que cada dia són a la Porta de Brandenburger, oferint-se a fer de guies en rutes turístiques, algunes d’elles totalment gratuïtes. Ho hem provat i poden dir que ens ha agradat molt la visita que hem fet per Berlin i per això ja ens hem tornat uns seguidors d’aquest grup.

Entre les rutes que ofereixen hi ha una visita al camp d’Oranienburg i ens hi apuntem. La guia (noia andalusa) ha estat una vertadera troballa. Hi anem amb transport públic i això ja comporta un diàleg durant el camí. Abans de començar l’itinerari ens deixa molt clar que el lloc a visitar no és pas per anar a divertir-nos, sinó que ha de ser una visita amb el màxim de respecte, cosa per la qual aconsella que si hi ha alguna persona que no es veu capaç d’aguantar tota l’estona, per exemple, sense menjar res, que s.u.p. ho faci abans d’entrar, que l’esperarem, però un cop dins tot ha de ser amb el màxim de respecte. Evidentment qui no hi estigui d’acord, que per favor no continuí amb el grup.

Tot seguit aclareix que aquests comentaris, aparentment fora de to, ho són perquè en el període de temps que fa aquest tour, s’ha trobat de tot i per això aquest advertiment al començar. Quan ho he escoltat m’ha sorprès, ja que sempre havia imaginat que anar-hi volia dir que es feia amb un gran respecte, perquè contràriament no entenc com es pot visitar.

Està clar que per més coses que ja s’hagi llegit o visionat en pel·lícules per molt bé que estigui exposat, no es pot comparar com quan palpes sobre el terreny el que ha estat allò per milers i milers de persones. En aquest camp uns seixanta cinc mil. T’adones que els “cervells pensants”, no se’ls escapava res; tot estava controlat fins i tot la cosa més mínima, crua i impensable.

Per començar el rètol que hi ha a l’entrada ens ho tradueix i posa: ”El treball us farà lliures” Quina ironia!. En aquest camp el treball que feien els primers habitants que en principi eren presos polítics, era falsificació de moneda i això va durar fins el final. Al començar va ser un camp de concentració per després convertir-se també en un camp d’extermini

Els barracons estan destruïts, tan sols hi ha una pedra assenyalant el seu lloc, però n’han reproduït dos conservant tal i qual eren. Quan et diuen la quantitat de persones que acollia cadascun, costa d’imaginar com s’hi podien encabir. L’espai que cada persona necessita per mínim que sigui, era impossible trobar-ne; els llocs més íntims eren col·lectius. Podem imaginar-ho?

Hi havia un cami com el de la foto, de pedres, on els feien córrer, caminar, amb sacs amb molt pes a sobra les seves espatlles, per a comprovar quina resistència tenien les botes que els hi posaven i que eren destinades als seus soldats. Està clar que per més "despreocupació" no tenia res a veure el número de peu de cadascú amb el que corresponia al calçat que els hi donaven.

Entre moltes coses que m’han colpit i molt, va ser una mesura-metro posat a terra, com quan el metge et vol amidar la teva alçada, i allà fent veure que al arribar al camp passaven una revisió mèdica, resultava que quan baixaven el topall a l’alçada del cap, a l’altre costat de la paret hi havia una persona que on hi veia un forat havia de disparar i està clar, anava a parar al lloc just. No ho puc oblidar; em resulta escruixidor.

No vull continuar perquè tot se sap prou bé, però si que reclamo una major conscienciació d’aquests fets i és aquí on ara vull fer un reconeixement a l’Angela Merkel que ha sabut enfrontar-se amb Benet XVI per reclamar-li que demani perdó públicament per aixecar l’excomunió al bisbe britànic que ha negat l’existència de les cameres de gas . A Alemanya es penat amb presó la persona que públicament nega l’existència de l’holocaust.

Sempre diem que tot això ara ho podem recordar perquè tenim a la nostra disposició testimonis i documents que donen fe a l’existència de l’holocaust, i es demana que serveixi de referent perquè mai més es torni a reproduir, però m’adono que la persona dona la impressió que SEMPRE ha de tenir quelcom on descarregar la seva violència, ja que d’holocausts més o menys encoberts n’hi ha a molts llocs, el que ens hauria de conduir a no inhibir-nos, ans al contrari, a reclamar insistentment el reconeixement dels Drets Humans i més aquest any que ens omplim la boca recordant que fa 60 anys que es van promulgar, però que per desgracia queda molt per fer perquè siguin reconeguts arreu.