OPINIONS PERSONALS

A mesura que vaig endinsant-me en el llibre, o més ben dit, arribant ja al final, m’adono que en tots els seus capítols malgrat els anys que ens separen d’aquests fets, sinó m’erro és a partir del 1820 en endavant, hi ha tanta similitud amb l’actualitat, que fa que contínuament vagi fent comparacions.

Ens demostra que les reaccions humanes gairebé sempre són les mateixes; disposarem de més o menys comoditats, però l’actitud de la persona no varia i dol que disposant d’aquestes experiències no ens serveixen de gaire perquè continuem sentint i caient en els mateixos paranys.

Reflexionant sobre el que ens demana la M. Dolors, faig tot seguit els meus comentaris:

Malgrat tot, la vida continua i un dia es desperta alguna cosa dins l’ànima del Miquel.

I tant que això succeeix així i penso que podem donar-ne gràcies a Déu que sigui d’aquesta manera. Hi ha vegades que els “cops” que es reben són tant forts que en aquell moment et semblen totalment impossible superar, però sempre, més tard o més aviat, acostuma a aparèixer alguna persona, algun comentari o fet que ajuda a que es produeixi el despertar com el que va viure en Miquel.

Sempre hauríem d’estar amatents de les persones que tenim al nostre entorn, i si està en les nostres mans, ajudar a que aquest despertar arribi con més aviat millor.

A partir d’aquella tarda....

Quina gran joia trobar persones en qui poder conversar amb pau i tranquil·litat. Personalment per la meva experiència puc dir que si es coincideix de pensament, la conversa és del tot relaxant, però certament hi ha el perill de exageració a les conclusions que es pot arribar.

En canvi quan hi ha discrepància però hi ha una voluntat màxima de respecte, i de voler escoltar i aprofundir amb el que s’està dient, segur que haurà de repercutir en la consecució de una veritat més fonamentada.

Amb aquella tranquil·litat que solen tenir els qui han passat pels estudis d’un seminari”

No crec que sigui necessari aquest “passar per un seminari” per gaudir d’una tranquil·litat. El que penso que dona aquesta pau, és ser persones que saben escoltar, però també alhora escoltar la veu interior quan estan soles, quan aprofundeixen en els petits detalls de cada dia, quan tenen la consciència tranquil·la de no haver fet cap malifeta per petita que sigui, quan sabem extasiar-se contemplant la natura, la muntanya, el mar, els rius... En una paraula tenir una vida interior sana i profunda; saber estar en pau amb una mateixa.

És evident que un seminari, en principi, ajuda a descobrir aquesta interioritat, però de cap de les maneres, considero que sigui condició imprescindible

ESCIURE EN CATALÀ

Tot just començar a llegir el capítol XXII faig una parada quan l’autor del llibre descriu les manifestacions d’en Miquel : “...em va cridar l’atenció que estigués escrit en català”

Aquestes paraules em porten a fer una reflexió i treure’n les següents conclusions:

PRIMERA.- Sembla que el nostre destí sigui sempre estranyar-nos que puguem llegir en la nostra llengua, el català. Considero que les persones que en algun moment podem pensar així hem de rectificar d’immediat; necessitem el convenciment que és normal i totalment lògic poder llegir escrits amb el nostre idioma.

SEGON.- Li sembla paradoxal al protagonista del llibre, que “...amb els temps que corren i les misèries i engavanyaments de tota mena que aquest país ha passat, encara hi hagi algú que sigui capaç de fer un poema com aquest...” Us atreviríeu a dir que encara avui, en la situació actual, hi ha qui pensa de la mateixa manera?

Doncs aquí és on tinc plena confiança amb totes les persones habitants a Catalunya. Si en aquella època era aquesta la impressió que dominava, la realitat la va desmuntar del tot, ja que són moltes les persones que després ens han ofert i hem pogut gaudir dels seus poemes. Mireu sinó, entre d’altres: Mn. Cinto Verdaguer, Àngel Guimerà, Salvat-Papasseit, Salvador Espriu, Miquel Martí Pol, Clementina Arderiu, Maria Mercè Marsal, etc. etc.

Resumint: aquest comentari m’ha donat molta força pel dia dia i m’ajuda a pensar que som un país capaç de reaccionar en les pitjors adversitats. Per tots aquests antecedents què no serem capaços de fer avui si realment estimem i defensem amb totes les forces la nostra llengua? Som-hi.

CARRER DELS PETONS

No sé perquè, però aquest nom és agradable. Petons!!!

Quan vaig veure el títol d’aquest llibre no vaig associar gens aquesta paraula amb el que van fer córrer representava: besos i abraçades que es feien els acusats amb la gent estimada que els anava a dir adéu abans d’ingressar al tètric recinte.

Com pot ser que una de les coses més precioses que hi ha en aquest món, serveixi alhora per un moment tan dolorós.

Els petons normalment els imagino com un acte de joia:

Ø el primer petó que fa una mare en el nadó que acaba de néixer,
Ø aquell petó que es fa jugant i gaudint de l’infant,
Ø petó meravellós també és el que et fa per primera vegada a la persona estimada,
Ø petó que es fa als fills quan ja volen de la llar, per viure la seva vida,
Ø petó envejable quan perceps parelles que fa molts anys que viuen juntes i que encara els hi
agrada donar un petó cercant la sorpresa de l’altra persona

Sempre hi ha un moment que fe un petó, representa molt i normalment reflecteix estimació, afecció, tendresa, amor, passió i tants altres qualificatius que podríem donar. Que preciós és fer petons i rebre’ls.

No obstant això i retornant al carrer on som ara, també el petó serveix i crec que molt, per casos d’acomiadament com és el que estem recordant, però que en aquestes ocasions són d’una fortalesa molt diferent dels moments descrits anteriorment, però ben segur que són uns petons que queden molt fixats en el record i aquesta rememoració ha de servir per en els moments difícils que haurà de viure, donar-li la força necessària per esperar l’esdevenidor, sigui quin sigui

LES COSES NO CANVIEN

Tot llegint “El carrer dels Petons” quan arribo a les pàgines 128/129 i veig els comentaris sobre els monarques fets tant pel Tòfol com per la Aurora, m’agafen unes ganes boixes de fer quatre ratlles; després veig que, com era d’esperar, a la Dolors no li passa per alt i ens pregunta “¿Entens la reacció positiva de la Aurora envers la reina Maria Josefa Amàlia?

I ai Mare de Déu! m’adono que han passat segles i estem “funcionant” igual, i després pensem que la generació actual és molt diferent. Segur que en segons quines coses sí, com pot ser la tècnica de que disposem actualment, però en les reaccions humanes, doncs que no, que no canviem tant.

Comentaris de:

Cristòfol – Valora les accions en funció dels fets ocorreguts.

Aurora – Es deixa portar, enlluernar per l’aparença, elegància i bellesa; li cauen bé els monarques i els justifica.

Tòfol – Veu la influència que exerceix en segons quines persones, la visió externa i vol deixar clar que no és això el que ha de permetre treure’n conclusions, sinó analitzar quines son les persones, estaments o fets que contribueixen a crear opinió.

Si aquestes actuacions les traslladem en els nostres dies, potser podem trobar que :

Ø Per poder jutjar moltes de les actuacions que mouen forces tertúlies, val la pena conèixer els antecedents.

Ø No podem obviar com revistes i programes nomenats del cor, ajuden i col·laboren en enlluernar el “personal, venent-nos” persones i fets que per a res hauríen de tenir la categoria de ser coneguts per un poble. Continua existint gent sensible que sense cap mala intenció, es deixa portar per aquestes aparences i comentaris fets des d’aquests mitjans de comunicació, per trobar justificació a coses que ni poden ni l’haurien de tenir.

Ø El mateix comentari fet pels personatges etiquetats del “cor”, desgraciadament també són aplicables, en molts casos, a les actuacions dels polítics.

A la vista del contingut d’aquest escrit, considero necessari que per poder formar-nos una opinió sòlida d’algun tema, s'ha tenir molt present la conveniència d’analitzar-ne els antecedents que puguem abastar.

JO TAMBÉ HO RECORDO

Jo també ho recordo moltes vegades i m’agradaria que tu no ho haguessis oblidat. Va ser un diumenge què ben bé no sabíem on dirigir les nostres passes per poder gaudir del dia de festa. Érem molt joves i el que cercaven era passar-nos bé la tarda del dia festiu i tornar a casa felices.

Però no sé per què, no trobàvem res que ens acabés de fer el pes; vam mirar les pel·lícules que hi havia i no ens van acabar de convèncer; el teatre, uf no teníem prous diners per l’entrada; anar a una sala de ball que era el que en la nostra època tenia força acceptació, també l’hi trobàvem inconvenients, perquè ¿i si els nois que et venien a treure per ballar no t’agradaven gens i acabàvem assegudes tota la tarda com si restéssim en un aparador esperant qui ens comprava? i aquí no podem oblidar que en aquells temps dues noies juntes no podien ballar; resumint que amb tanta reflexió per saber què havíem de fer aquell diumenge ens anaven passant les hores i nosaltres allà.

Potser va ser així perquè d’aquesta manera ens va permetre un final que mai haguéssim imaginat. Assegudes en un banc al carrer anant parlant, coneixem unes noies del país basc que havíem vingut de vacances a Barcelona i ves per on es va establir una comunicació que ni tot el temps passat m’ha fet oblidar.

Quina manera de coincidir en molts del temes que aquells dies ens semblaven importants; com varem analitzar les possibilitats per el desenvolupament de les nostres vides en cadascun dels nostres països; quina alegria que portaven dins i com d’immediat ens van contagiar. Resultat: vam finalitzar la tarda ballant sardanes a la Plaça Sant Jaume on elles van posar tot el seu interès en aprendre’n i nosaltres en ensenyar-lis. Aquesta tarda de festa si que va ser molt reeixida.

PASSEIG PER UN JARDÍ

Em poso a pensar de quin espai/jardí puc parlar i tot d’una em ve al cap una experiència viscuda i que em sento obligada a actualitzar.

Havia passat moltes vegades per un carrer d’un poble sense parar-hi gaire atenció; em servia per arribar al lloc on volia anar. Però vet aquí que un dia m’adono que estava transitant pel costat d’un jardí, gairebé podríem dir-ne, regal de la pròpia natura.

Què havia passat? Doncs que l’ajuntament hi va esmerçar uns diners i el va arreglar de tal manera que no quedava desapercebut. Quan ho vaig veure, mi vaig parar i el vaig trobar deliciós, tranquil, i si a més tenim en compte que des d’allà tens la muntanya de Montserrat a tocar, puc dir que vaig gaudir d’una visió fantàstica que, he de reconèixer, fins aquell moment no havia distingit.

Però i com sempre surt el però, resulta que quan decideixo escriure aquest comentari que tenim com a deures, m’adono que no puc dir quines plantes, o flors hi ha. I això em fa preguntar-me ¿què observo quan hi passo? No sé, puc dir que el que copso és pau i llavors ja no cerco res més. ¿Oi que sap greu no haver gaudit de tot el que permet? No hi ha cap dubte que és el resultat d’una pobresa d’observació.

Ara doncs i com a conseqüència d’aquesta tasca del taller de Literatura em sento obligada a passar-hi d’immediat i mirar minuciosament. Moltes gràcies per haver-me fet adonar d’aquesta mancança.

AUTORITAT

¿Us heu fixat que les persones que són autoritàries generalment quan parlen i encara més si és un discurs, acostumen a emprar un vocabulari pujat de to? Aquí s’hauria de cercar un professional de la psicologia perquè ens en fes cinc cèntims.

La meva observació, que no els meus estudis en aquesta ciència, em fan pensar que ho fan perquè són les primeres que encara que sigui en el seu subconscient no es creuen la seva autoritat i pensen que és així com la demostren, fent que qui els escolti quedin intimidats per les seves explicacions.

La vertadera autoritat es demostra amb la veracitat de les seves paraules i no pas fen servir cap artifici.