Em poso a pensar de quin espai/jardí puc parlar i tot d’una em ve al cap una experiència viscuda i que em sento obligada a actualitzar.
Havia passat moltes vegades per un carrer d’un poble sense parar-hi gaire atenció; em servia per arribar al lloc on volia anar. Però vet aquí que un dia m’adono que estava transitant pel costat d’un jardí, gairebé podríem dir-ne, regal de la pròpia natura.
Què havia passat? Doncs que l’ajuntament hi va esmerçar uns diners i el va arreglar de tal manera que no quedava desapercebut. Quan ho vaig veure, mi vaig parar i el vaig trobar deliciós, tranquil, i si a més tenim en compte que des d’allà tens la muntanya de Montserrat a tocar, puc dir que vaig gaudir d’una visió fantàstica que, he de reconèixer, fins aquell moment no havia distingit.
Però i com sempre surt el però, resulta que quan decideixo escriure aquest comentari que tenim com a deures, m’adono que no puc dir quines plantes, o flors hi ha. I això em fa preguntar-me ¿què observo quan hi passo? No sé, puc dir que el que copso és pau i llavors ja no cerco res més. ¿Oi que sap greu no haver gaudit de tot el que permet? No hi ha cap dubte que és el resultat d’una pobresa d’observació.
Ara doncs i com a conseqüència d’aquesta tasca del taller de Literatura em sento obligada a passar-hi d’immediat i mirar minuciosament. Moltes gràcies per haver-me fet adonar d’aquesta mancança.
Havia passat moltes vegades per un carrer d’un poble sense parar-hi gaire atenció; em servia per arribar al lloc on volia anar. Però vet aquí que un dia m’adono que estava transitant pel costat d’un jardí, gairebé podríem dir-ne, regal de la pròpia natura.
Què havia passat? Doncs que l’ajuntament hi va esmerçar uns diners i el va arreglar de tal manera que no quedava desapercebut. Quan ho vaig veure, mi vaig parar i el vaig trobar deliciós, tranquil, i si a més tenim en compte que des d’allà tens la muntanya de Montserrat a tocar, puc dir que vaig gaudir d’una visió fantàstica que, he de reconèixer, fins aquell moment no havia distingit.
Però i com sempre surt el però, resulta que quan decideixo escriure aquest comentari que tenim com a deures, m’adono que no puc dir quines plantes, o flors hi ha. I això em fa preguntar-me ¿què observo quan hi passo? No sé, puc dir que el que copso és pau i llavors ja no cerco res més. ¿Oi que sap greu no haver gaudit de tot el que permet? No hi ha cap dubte que és el resultat d’una pobresa d’observació.
Ara doncs i com a conseqüència d’aquesta tasca del taller de Literatura em sento obligada a passar-hi d’immediat i mirar minuciosament. Moltes gràcies per haver-me fet adonar d’aquesta mancança.
1 comentari:
Mira per on ara t'ha sortit una nova tasca: observar minuciosament aquest jardí. Ben agradable!
Publica un comentari a l'entrada