OPINIONS PERSONALS

A mesura que vaig endinsant-me en el llibre, o més ben dit, arribant ja al final, m’adono que en tots els seus capítols malgrat els anys que ens separen d’aquests fets, sinó m’erro és a partir del 1820 en endavant, hi ha tanta similitud amb l’actualitat, que fa que contínuament vagi fent comparacions.

Ens demostra que les reaccions humanes gairebé sempre són les mateixes; disposarem de més o menys comoditats, però l’actitud de la persona no varia i dol que disposant d’aquestes experiències no ens serveixen de gaire perquè continuem sentint i caient en els mateixos paranys.

Reflexionant sobre el que ens demana la M. Dolors, faig tot seguit els meus comentaris:

Malgrat tot, la vida continua i un dia es desperta alguna cosa dins l’ànima del Miquel.

I tant que això succeeix així i penso que podem donar-ne gràcies a Déu que sigui d’aquesta manera. Hi ha vegades que els “cops” que es reben són tant forts que en aquell moment et semblen totalment impossible superar, però sempre, més tard o més aviat, acostuma a aparèixer alguna persona, algun comentari o fet que ajuda a que es produeixi el despertar com el que va viure en Miquel.

Sempre hauríem d’estar amatents de les persones que tenim al nostre entorn, i si està en les nostres mans, ajudar a que aquest despertar arribi con més aviat millor.

A partir d’aquella tarda....

Quina gran joia trobar persones en qui poder conversar amb pau i tranquil·litat. Personalment per la meva experiència puc dir que si es coincideix de pensament, la conversa és del tot relaxant, però certament hi ha el perill de exageració a les conclusions que es pot arribar.

En canvi quan hi ha discrepància però hi ha una voluntat màxima de respecte, i de voler escoltar i aprofundir amb el que s’està dient, segur que haurà de repercutir en la consecució de una veritat més fonamentada.

Amb aquella tranquil·litat que solen tenir els qui han passat pels estudis d’un seminari”

No crec que sigui necessari aquest “passar per un seminari” per gaudir d’una tranquil·litat. El que penso que dona aquesta pau, és ser persones que saben escoltar, però també alhora escoltar la veu interior quan estan soles, quan aprofundeixen en els petits detalls de cada dia, quan tenen la consciència tranquil·la de no haver fet cap malifeta per petita que sigui, quan sabem extasiar-se contemplant la natura, la muntanya, el mar, els rius... En una paraula tenir una vida interior sana i profunda; saber estar en pau amb una mateixa.

És evident que un seminari, en principi, ajuda a descobrir aquesta interioritat, però de cap de les maneres, considero que sigui condició imprescindible

ESCIURE EN CATALÀ

Tot just començar a llegir el capítol XXII faig una parada quan l’autor del llibre descriu les manifestacions d’en Miquel : “...em va cridar l’atenció que estigués escrit en català”

Aquestes paraules em porten a fer una reflexió i treure’n les següents conclusions:

PRIMERA.- Sembla que el nostre destí sigui sempre estranyar-nos que puguem llegir en la nostra llengua, el català. Considero que les persones que en algun moment podem pensar així hem de rectificar d’immediat; necessitem el convenciment que és normal i totalment lògic poder llegir escrits amb el nostre idioma.

SEGON.- Li sembla paradoxal al protagonista del llibre, que “...amb els temps que corren i les misèries i engavanyaments de tota mena que aquest país ha passat, encara hi hagi algú que sigui capaç de fer un poema com aquest...” Us atreviríeu a dir que encara avui, en la situació actual, hi ha qui pensa de la mateixa manera?

Doncs aquí és on tinc plena confiança amb totes les persones habitants a Catalunya. Si en aquella època era aquesta la impressió que dominava, la realitat la va desmuntar del tot, ja que són moltes les persones que després ens han ofert i hem pogut gaudir dels seus poemes. Mireu sinó, entre d’altres: Mn. Cinto Verdaguer, Àngel Guimerà, Salvat-Papasseit, Salvador Espriu, Miquel Martí Pol, Clementina Arderiu, Maria Mercè Marsal, etc. etc.

Resumint: aquest comentari m’ha donat molta força pel dia dia i m’ajuda a pensar que som un país capaç de reaccionar en les pitjors adversitats. Per tots aquests antecedents què no serem capaços de fer avui si realment estimem i defensem amb totes les forces la nostra llengua? Som-hi.

CARRER DELS PETONS

No sé perquè, però aquest nom és agradable. Petons!!!

Quan vaig veure el títol d’aquest llibre no vaig associar gens aquesta paraula amb el que van fer córrer representava: besos i abraçades que es feien els acusats amb la gent estimada que els anava a dir adéu abans d’ingressar al tètric recinte.

Com pot ser que una de les coses més precioses que hi ha en aquest món, serveixi alhora per un moment tan dolorós.

Els petons normalment els imagino com un acte de joia:

Ø el primer petó que fa una mare en el nadó que acaba de néixer,
Ø aquell petó que es fa jugant i gaudint de l’infant,
Ø petó meravellós també és el que et fa per primera vegada a la persona estimada,
Ø petó que es fa als fills quan ja volen de la llar, per viure la seva vida,
Ø petó envejable quan perceps parelles que fa molts anys que viuen juntes i que encara els hi
agrada donar un petó cercant la sorpresa de l’altra persona

Sempre hi ha un moment que fe un petó, representa molt i normalment reflecteix estimació, afecció, tendresa, amor, passió i tants altres qualificatius que podríem donar. Que preciós és fer petons i rebre’ls.

No obstant això i retornant al carrer on som ara, també el petó serveix i crec que molt, per casos d’acomiadament com és el que estem recordant, però que en aquestes ocasions són d’una fortalesa molt diferent dels moments descrits anteriorment, però ben segur que són uns petons que queden molt fixats en el record i aquesta rememoració ha de servir per en els moments difícils que haurà de viure, donar-li la força necessària per esperar l’esdevenidor, sigui quin sigui