Llegir “L’alzina del passeig de Gràcia” m’ha fet interpel·lar-me i molt per dues raons:Primera.- M’estimo la meva ciutat, soc feliç vivint a Barcelona, m’agrada conèixer els seus racons, malgrat haver-hi alguns llocs de referències concretes que jo no he visitat de forma conscienciada; però se que existeixen i això ja em dona un cert convenciment de coneixença. Però quan m’adono que una persona tan nostrada com és Mn. Cinto, que ens parla d’una alzina i que la podem recordar perquè està ubicada en una de les vies que moltes vegades he transitat i ni tan siquiera m’he adonat d’aquesta existència, és quan constato que hi ha moltes coses que ignoro, i ve-t’ho aquí que llavors se’m desperta un sentiment de curiositat i alhora de tristor per la meva ignorància d’allò que em sento molt propi.
Segona.- Quina metàfora tan preciosa per explicar què difícil és canviar els hàbits de vida de cadascú. Sempre he cregut que la gent que ha nascut a pagès i que ho estima, ha de resultar-li molt difícil l’adaptació a la ciutat. Tinc família amb aquestes circumstàncies i ho he pogut constatar.
Què profund quan li pregunta a l’alzina pel seu enyorament! Quin sentiment tan difícil de pair, de viure. Què difícil sentir-se sempre foraster d’un lloc on hi has de viure.
Però aquestes dificultats també crec que les tindríem si els que hem nascut a ciutat, haguéssim de canviar de lloc i marxéssim al camp.
Què preciós fora si les persones que vivim en un lloc i altre, fóssim capaces de dialogar, de explicar-nos de cada lloc què ens dona vida, com sabem observar i saborejar el que ens envolta i aprendre de cada indret allò que ens pot ajudar a ser més feliços.
Faig aquesta reflexió perquè a cops m’he trobat amb la incomprensió d’uns i altres, fent servir el menyspreu per allò desconegut. No obstant sempre queda l’esperança de que el seny s’imposi i ens ajudi a potenciar el diàleg, el coneixement i ens permeti gaudir de les coses precioses que ens beneficia cada indret del nostre país.
4 comentaris:
Estic molt d'acord amb el teu escrit.
Jo també soc de ciutat d'aquesta Barcelona tant nostre i que m'estimo tant sense coneixer-la prou.
Maria Dolors,
M’has fet pensar sobre tot el que planteges en aquestes reflexions que exposes tan acuradament però allò que més m’ha agradat és quan dius “Què preciós fora si les persones que vivim en un lloc i altre, fóssim capaces de dialogar" d’explicar-nos de cada lloc què ens dona vida”
Estimada Dolors,
Encara que no vingui a classe aquest curs, segueixo amb atenció les vostres activitats i sovint em passejo pels vostres blocs.
Et felicito pels teus magnífics escrits.
La possibilitat d'haver d'anar a viure per circumstàncies de la vida a un indret diferent al que m´ha vist créixer és una questió que sempre m´ha produït desassossec. Estic molt arrelada a Barcelona i l'estimo potser en excés. D'altra banda crec que si això algun dia passés ho podria superar provant de trobar nous al·licients, intentant veure amb bons ulls i bona voluntat el lloc nou, encara que, dis del meu cor sentiria un enyorament molt gran.
Publica un comentari a l'entrada