Llicó 15. El carrer dels petons. Començar la lectura d’aquest llibre i veure la paraula raiers em ve tot d’una a la memòria uns anys de la meva infantesa.
La meva mare era filla de la Vall Fosca, concretament del poble anomenat Monrós i que ara m’adono que s’escriu Mont-Ros. Allí hi vaig viure un any. Vaig arribar-hi quan en tenia sis i vaig marxar als set, encara que això no vol dir ni molt menys no tornar-hi, sinó única i exclusivament que les meves permanències mai més varen ser de tant temps seguit; llavors eren dos o tres mesos als estius.
Son les vivències d’aquelles èpoques les que se’m desperten al llegir Pallars, raiers, etc.
Mai hagués imaginat la història d’aquella comarca. Eren uns anys molt foscos per la nostra estimada terra. Anar als Pirineus lleidatans volia dir haver de treure un salvaconduït (nosaltres en dèiem en aquells temps salvaconducto) document que t’havia de donar la policia. Crec recordar que passada la Pobla de Segur era quan la benemèrita pujava al cotxe de línia i revisava que tot “estes en regla”. Era com anar a l’estranger.
Aquells autocars portaven a dalt una plataforma per posar-hi les maletes, el que no vol dir que en alguns casos fins i tot hi anaven les persones assegudes quan en el cotxe no hi quedaven seients buits.
L’escola que hi havia en el poble ho era per a dos pobles més de l’entorn: Pobellà i Pauls; no cal dir que la classe era unitària. Llavors en moltes cases on hi havia infants, els que hi anaven eren els nois i les nenes les feien anar a “aviar les vaques” perquè si alguna persona podia prescindir d’anar a l’escola, érem les nenes. Als cinc anys els petits de les cases ja feiem aquesta feina.
El treball que realitzaven en aquella època els pagesos, res a veure amb la manera que es treballa avui. Mare de Déu!. Jo he vist a la meva àvia filant la llana de les ovelles i després fer-nos mitjons. Si, si que abrigaven, però resultaven una mica aspres a la pell.
Tot plegat que et semblava que allà no hi havia història sinó una forma de viure, de subsistir amb les seves festes tradicionals com la festa major, la matança del poc, però la resta dels dies no hi havia cap diferència, tots eren ben bé iguals. A la Pobla de Segur no era freqüent anar-hi sinó quan hi havien fires per poder comprar i vendre o en qualsevol temps per motius de malaltia, per visitar al metge.
Explicat així, pot semblar que en aquests poblets d’alta muntanya s’hi vivia tristament, però res d’això i havia en molts casos una convivència, que evidentment també comportava baralles, però al cap i a la fi es podien trobar moltes tertúlies i ajuda d’una família a l’altra en cas de necessitat.
Recordo però, que amb motiu d’unes mines que es van obrir i que va motivar vingués gent de la resta de la Península, la majoria procedien d’Andalusia, algunes persones del poble no s’hi entenien ja que desconeixien el castellà. Per posar un exemple la meva tia no entenia a la Patro que era com es deia la nouvinguda que vivia a tocar de casa i ella no entenia a la Vicenta, nom amb que es coneixia la casa dels meus avis i per això tots ens denominaven amb aquest nom, el Vicenç, l’àvia Vicenta, etc. Resultat: que els infants a vegades havíem de fer, com era el meu cas, d’intèrprets. Tota una experiència. Em plau comentar que van acabar sent la Vicenta i la Patro molt i molt bones amigues.
Amb el pas dels anys i quan la cultura d’aquell entorn m’ha arribat, gairebé que he tingut la sensació per un costat que no es parlava del lloc que jo coneixia però per l’altre una satisfacció de poder descobrir les meves arrels.
La meva mare era filla de la Vall Fosca, concretament del poble anomenat Monrós i que ara m’adono que s’escriu Mont-Ros. Allí hi vaig viure un any. Vaig arribar-hi quan en tenia sis i vaig marxar als set, encara que això no vol dir ni molt menys no tornar-hi, sinó única i exclusivament que les meves permanències mai més varen ser de tant temps seguit; llavors eren dos o tres mesos als estius.
Son les vivències d’aquelles èpoques les que se’m desperten al llegir Pallars, raiers, etc.
Mai hagués imaginat la història d’aquella comarca. Eren uns anys molt foscos per la nostra estimada terra. Anar als Pirineus lleidatans volia dir haver de treure un salvaconduït (nosaltres en dèiem en aquells temps salvaconducto) document que t’havia de donar la policia. Crec recordar que passada la Pobla de Segur era quan la benemèrita pujava al cotxe de línia i revisava que tot “estes en regla”. Era com anar a l’estranger.
Aquells autocars portaven a dalt una plataforma per posar-hi les maletes, el que no vol dir que en alguns casos fins i tot hi anaven les persones assegudes quan en el cotxe no hi quedaven seients buits.
L’escola que hi havia en el poble ho era per a dos pobles més de l’entorn: Pobellà i Pauls; no cal dir que la classe era unitària. Llavors en moltes cases on hi havia infants, els que hi anaven eren els nois i les nenes les feien anar a “aviar les vaques” perquè si alguna persona podia prescindir d’anar a l’escola, érem les nenes. Als cinc anys els petits de les cases ja feiem aquesta feina.
El treball que realitzaven en aquella època els pagesos, res a veure amb la manera que es treballa avui. Mare de Déu!. Jo he vist a la meva àvia filant la llana de les ovelles i després fer-nos mitjons. Si, si que abrigaven, però resultaven una mica aspres a la pell.
Tot plegat que et semblava que allà no hi havia història sinó una forma de viure, de subsistir amb les seves festes tradicionals com la festa major, la matança del poc, però la resta dels dies no hi havia cap diferència, tots eren ben bé iguals. A la Pobla de Segur no era freqüent anar-hi sinó quan hi havien fires per poder comprar i vendre o en qualsevol temps per motius de malaltia, per visitar al metge.
Explicat així, pot semblar que en aquests poblets d’alta muntanya s’hi vivia tristament, però res d’això i havia en molts casos una convivència, que evidentment també comportava baralles, però al cap i a la fi es podien trobar moltes tertúlies i ajuda d’una família a l’altra en cas de necessitat.
Recordo però, que amb motiu d’unes mines que es van obrir i que va motivar vingués gent de la resta de la Península, la majoria procedien d’Andalusia, algunes persones del poble no s’hi entenien ja que desconeixien el castellà. Per posar un exemple la meva tia no entenia a la Patro que era com es deia la nouvinguda que vivia a tocar de casa i ella no entenia a la Vicenta, nom amb que es coneixia la casa dels meus avis i per això tots ens denominaven amb aquest nom, el Vicenç, l’àvia Vicenta, etc. Resultat: que els infants a vegades havíem de fer, com era el meu cas, d’intèrprets. Tota una experiència. Em plau comentar que van acabar sent la Vicenta i la Patro molt i molt bones amigues.
Amb el pas dels anys i quan la cultura d’aquell entorn m’ha arribat, gairebé que he tingut la sensació per un costat que no es parlava del lloc que jo coneixia però per l’altre una satisfacció de poder descobrir les meves arrels.
2 comentaris:
El teu relat m'ha agradat molt, i m'ha fet recordar , els viatges que com tu jo el feia també al poble de la meva mare i meu.Borges Blanques .Recordo encara el el tren de fusta , ple de sorolls i aromes i un record dolç i amable le les coques de Vilafranca que quan hi arribaven unes dones ens ofertaven en arribar a l'estació
estic completament d'acord amb tu, totes les feines són honorables i importants si és fan amb amor i excelència.
Raimunda
Publica un comentari a l'entrada