125è ANIVERSARI

Temps era temps, quan qui escriu aquestes ratlles començava a decidir quin volia que fos el seu futur professional, va optar per cercar on pogués rebre la formació necessària que li permetés desenvolupar una tasca per guanyar uns dinerons, que en aquell moment eren molt necessaris.

L’escola que va escollir, no tenia assignatures com hauria desitjat, per exemple cuina, labors, planxa, etc. activitats que considerava imprescindibles si un dia, possiblement no molt llunyà, decidia casar-se; no tenia tanta fama com perquè totes les companyes i amigues de veïnat en parlessin; no era necessari, per poder aconseguir una plaça, haver d’anar a fer cua a primeres hores del mati per matricular-se; el seu nom no era tan conegut malgrat que per paral·lelismes hi havia qui la confonia amb la que ella preferia, és a dir l’Escola de la Dona. La que va triar tenia com a nom “Escola de Orientació Professional” el que comportava que hagués d’anar clarificant sempre que NO era l’Escola de la Dona. Veritablement aquesta confusió no ajudava gens a oblidar no haver pogut gaudir de l’ensenyament en la que hauria desitjat anar.

Passen els anys i s’adona que allò de casar-se i quedar-se com a mestressa de casa única i exclusivament, doncs que no podia ser. Evidentment primer per motius econòmics, però que alhora la va ajudar a veure la necessitat que moltes dones tenen de ser autosuficients per elles mateixes, i segon, perquè les que han pogut triar la professió que els hi agrada, resulta molt difícil renunciar-hi.

Sap positivament que en aquest aspecte hi ha moltes opinions i sincerament totes són completament vàlides, però, igual com ningú se l’ha d’obligar a exercir la seva professió, tampoc no es pot criticar de cap de les maneres, la persona que decideix compartir la seva tasca professional amb la llar. Estem en una societat variant constantment i ens hem d’anar adaptant dia dia a les necessitats i punts de vista que sorgeixin, amb el ben entès que aquestes han de ser fruit d’una vertadera responsabilitat. És més que evident que aquest tema sempre dona per fer moltes xerrades i així poder anar compartint opinions.

Doncs bé, ha passat el temps, i la jove, no tan jove sinó ja jubilada i per motius que no venen al cas, va tenir ocasió de conèixer la M. Dolors Vinyoles i tot parlant s’ha assabenta que era professora de literatura. Llavors si que va fer uns ulls com unes taronges i ja ho va tenir clar, es matriculava en el curs de “Català Blocs”. En aquell moment tan sols va pensar que ara que disposava de més temps lliure, podria realitzar quelcom que sempre hauria desitjat, però la seva sorpresa va ser al adonar-se que ara SI ho feia a la Escola de la Dona i ves per on, en aquests moments de la celebració del 125è aniversari n’és una alumna.

Arribat en aquest punt no li resta més que agrair a totes les persones que han treballat i col·laborat tots aquests anys el seu esforç, perquè ha permès poder celebrar aquesta efemèrides. FELICITATS PER A TOTHOM.

RECORDS

Llicó 15. El carrer dels petons. Començar la lectura d’aquest llibre i veure la paraula raiers em ve tot d’una a la memòria uns anys de la meva infantesa.

La meva mare era filla de la Vall Fosca, concretament del poble anomenat Monrós i que ara m’adono que s’escriu Mont-Ros. Allí hi vaig viure un any. Vaig arribar-hi quan en tenia sis i vaig marxar als set, encara que això no vol dir ni molt menys no tornar-hi, sinó única i exclusivament que les meves permanències mai més varen ser de tant temps seguit; llavors eren dos o tres mesos als estius.

Son les vivències d’aquelles èpoques les que se’m desperten al llegir Pallars, raiers, etc.

Mai hagués imaginat la història d’aquella comarca. Eren uns anys molt foscos per la nostra estimada terra. Anar als Pirineus lleidatans volia dir haver de treure un salvaconduït (nosaltres en dèiem en aquells temps salvaconducto) document que t’havia de donar la policia. Crec recordar que passada la Pobla de Segur era quan la benemèrita pujava al cotxe de línia i revisava que tot “estes en regla”. Era com anar a l’estranger.

Aquells autocars portaven a dalt una plataforma per posar-hi les maletes, el que no vol dir que en alguns casos fins i tot hi anaven les persones assegudes quan en el cotxe no hi quedaven seients buits.

L’escola que hi havia en el poble ho era per a dos pobles més de l’entorn: Pobellà i Pauls; no cal dir que la classe era unitària. Llavors en moltes cases on hi havia infants, els que hi anaven eren els nois i les nenes les feien anar a “aviar les vaques” perquè si alguna persona podia prescindir d’anar a l’escola, érem les nenes. Als cinc anys els petits de les cases ja feiem aquesta feina.

El treball que realitzaven en aquella època els pagesos, res a veure amb la manera que es treballa avui. Mare de Déu!. Jo he vist a la meva àvia filant la llana de les ovelles i després fer-nos mitjons. Si, si que abrigaven, però resultaven una mica aspres a la pell.

Tot plegat que et semblava que allà no hi havia història sinó una forma de viure, de subsistir amb les seves festes tradicionals com la festa major, la matança del poc, però la resta dels dies no hi havia cap diferència, tots eren ben bé iguals. A la Pobla de Segur no era freqüent anar-hi sinó quan hi havien fires per poder comprar i vendre o en qualsevol temps per motius de malaltia, per visitar al metge.

Explicat així, pot semblar que en aquests poblets d’alta muntanya s’hi vivia tristament, però res d’això i havia en molts casos una convivència, que evidentment també comportava baralles, però al cap i a la fi es podien trobar moltes tertúlies i ajuda d’una família a l’altra en cas de necessitat.

Recordo però, que amb motiu d’unes mines que es van obrir i que va motivar vingués gent de la resta de la Península, la majoria procedien d’Andalusia, algunes persones del poble no s’hi entenien ja que desconeixien el castellà. Per posar un exemple la meva tia no entenia a la Patro que era com es deia la nouvinguda que vivia a tocar de casa i ella no entenia a la Vicenta, nom amb que es coneixia la casa dels meus avis i per això tots ens denominaven amb aquest nom, el Vicenç, l’àvia Vicenta, etc. Resultat: que els infants a vegades havíem de fer, com era el meu cas, d’intèrprets. Tota una experiència. Em plau comentar que van acabar sent la Vicenta i la Patro molt i molt bones amigues.

Amb el pas dels anys i quan la cultura d’aquell entorn m’ha arribat, gairebé que he tingut la sensació per un costat que no es parlava del lloc que jo coneixia però per l’altre una satisfacció de poder descobrir les meves arrels.

ELS QUATRE.. ELS CINC PEUS AL GAT?

Fa dies que tenia moltes ganes de fer una xerrada amb tu per expressar-te alguns problemes que tinc quan escric textos. Voldria que fossin alegres, que de coses tristes prou que en surten cada dia i si tenim en compte com està la situació en general, encara anirem a més, però he d’acceptar que és quelcom que em resulta difícil trobar-hi un punt de frescor que sigui capaç d’aconseguir una rialla de qui em llegeixi. Mira jo d’això no et puc dir gairebé res, perquè cadascú li surten les coses a la seva manera i a vegades és molt difícil corregir-ho. Entenc perfectament el que dius, però de ben segur que tu tens alguna forma per treure de dins teu un punt d’alegria i plasmar-la en el paper. Dona d’alegria, alegria, no sempre, encara que et diria que el més important es veure les coses en positiu, res de buscar els cinc peus al gat, doncs això obstaculitza i molt veure el que volem dir amb satisfacció. Gairebé que m’has convençut i procuraré esforçar-me per aconseguir-ho, però dit això ja m’adono que el que he de fer primerament és cercar aquest positivisme que m’ha de permetre mostrar-ho en els meus textos, encara que això no serà possible si primer no he esbrinat per què tu em dius cinc, quan jo sempre he dic quatre peus al gat.

ORANIENBURG – SACHSENHAUSEN

Estem gaudint d’uns dies de vacances a Berlín. Ens han informat que hi ha un grup de joves que cada dia són a la Porta de Brandenburger, oferint-se a fer de guies en rutes turístiques, algunes d’elles totalment gratuïtes. Ho hem provat i poden dir que ens ha agradat molt la visita que hem fet per Berlin i per això ja ens hem tornat uns seguidors d’aquest grup.

Entre les rutes que ofereixen hi ha una visita al camp d’Oranienburg i ens hi apuntem. La guia (noia andalusa) ha estat una vertadera troballa. Hi anem amb transport públic i això ja comporta un diàleg durant el camí. Abans de començar l’itinerari ens deixa molt clar que el lloc a visitar no és pas per anar a divertir-nos, sinó que ha de ser una visita amb el màxim de respecte, cosa per la qual aconsella que si hi ha alguna persona que no es veu capaç d’aguantar tota l’estona, per exemple, sense menjar res, que s.u.p. ho faci abans d’entrar, que l’esperarem, però un cop dins tot ha de ser amb el màxim de respecte. Evidentment qui no hi estigui d’acord, que per favor no continuí amb el grup.

Tot seguit aclareix que aquests comentaris, aparentment fora de to, ho són perquè en el període de temps que fa aquest tour, s’ha trobat de tot i per això aquest advertiment al començar. Quan ho he escoltat m’ha sorprès, ja que sempre havia imaginat que anar-hi volia dir que es feia amb un gran respecte, perquè contràriament no entenc com es pot visitar.

Està clar que per més coses que ja s’hagi llegit o visionat en pel·lícules per molt bé que estigui exposat, no es pot comparar com quan palpes sobre el terreny el que ha estat allò per milers i milers de persones. En aquest camp uns seixanta cinc mil. T’adones que els “cervells pensants”, no se’ls escapava res; tot estava controlat fins i tot la cosa més mínima, crua i impensable.

Per començar el rètol que hi ha a l’entrada ens ho tradueix i posa: ”El treball us farà lliures” Quina ironia!. En aquest camp el treball que feien els primers habitants que en principi eren presos polítics, era falsificació de moneda i això va durar fins el final. Al començar va ser un camp de concentració per després convertir-se també en un camp d’extermini

Els barracons estan destruïts, tan sols hi ha una pedra assenyalant el seu lloc, però n’han reproduït dos conservant tal i qual eren. Quan et diuen la quantitat de persones que acollia cadascun, costa d’imaginar com s’hi podien encabir. L’espai que cada persona necessita per mínim que sigui, era impossible trobar-ne; els llocs més íntims eren col·lectius. Podem imaginar-ho?

Hi havia un cami com el de la foto, de pedres, on els feien córrer, caminar, amb sacs amb molt pes a sobra les seves espatlles, per a comprovar quina resistència tenien les botes que els hi posaven i que eren destinades als seus soldats. Està clar que per més "despreocupació" no tenia res a veure el número de peu de cadascú amb el que corresponia al calçat que els hi donaven.

Entre moltes coses que m’han colpit i molt, va ser una mesura-metro posat a terra, com quan el metge et vol amidar la teva alçada, i allà fent veure que al arribar al camp passaven una revisió mèdica, resultava que quan baixaven el topall a l’alçada del cap, a l’altre costat de la paret hi havia una persona que on hi veia un forat havia de disparar i està clar, anava a parar al lloc just. No ho puc oblidar; em resulta escruixidor.

No vull continuar perquè tot se sap prou bé, però si que reclamo una major conscienciació d’aquests fets i és aquí on ara vull fer un reconeixement a l’Angela Merkel que ha sabut enfrontar-se amb Benet XVI per reclamar-li que demani perdó públicament per aixecar l’excomunió al bisbe britànic que ha negat l’existència de les cameres de gas . A Alemanya es penat amb presó la persona que públicament nega l’existència de l’holocaust.

Sempre diem que tot això ara ho podem recordar perquè tenim a la nostra disposició testimonis i documents que donen fe a l’existència de l’holocaust, i es demana que serveixi de referent perquè mai més es torni a reproduir, però m’adono que la persona dona la impressió que SEMPRE ha de tenir quelcom on descarregar la seva violència, ja que d’holocausts més o menys encoberts n’hi ha a molts llocs, el que ens hauria de conduir a no inhibir-nos, ans al contrari, a reclamar insistentment el reconeixement dels Drets Humans i més aquest any que ens omplim la boca recordant que fa 60 anys que es van promulgar, però que per desgracia queda molt per fer perquè siguin reconeguts arreu.

UN FET INSÒLIT

Una vegada hi havia una família que feia temps cercava una vivenda, ja que la que tenien havia quedat petita; la família estava composta per sis membres i està clar, per poder tenir una mica d’espai on poder conviure un xic individualment, era totalment necessari buscar-ne una altra.

Van mirar, van visitar diversos pisos i finalment en van trobar un que reunia les condicions que consideraven imprescindibles. Ah, però, i aquest però en aquestes qüestions gairebé sempre existeix, doncs que al preguntar el preu de compra, era quelcom impossible de fer front.

No obstant això, van insistir per mirar d’aconseguir alguna forma que fes possible aquesta adquisició i per això van decidir anar al Banc que facilitava les hipoteques per veure si amb el seu pressupost era possible accedir a la concessió d’una.

Però quina no va ser la seva sorpresa quan al arribar a la porta de l’entitat es van adonar que els estaven esperant; que el Director fins i tot havia anat a rebre’ls per dónar-lis la benvinguda i tot seguit els va demanar que l’acompanyessin, doncs ja l’havien informat que s’interessaven per un pis i que aquella entitat bancària era l’escollida per establir la HIPOTECA.

Per aquest motiu, per agraïment al reconeixement que feien del Banc, els convidaven a un viatge i quedaven exempts de pagament, doncs haver estat elegits per aquesta financiació era un detall tan magnífic que era el mínim que podien fer. Insòlit total.

L'HEDERA HELIX

¿No heu experimentat mai la tendresa que poden desvetllar les petites atencions? I tant que sí, i això fa que es converteixin en el millor dels regals que es puguin fer i alhora també, rebre.

Aquí m’agradarà explicar unes vivències personals i que després dels anys que han passat encara les tinc guardades en el meu interior.

Fa anys, en una conversa amb un matrimoni molt amic, van sortir coses de la nostra infantesa i no us podeu pensar quants enyoraments vam anar explicant. Que si l’escola; que si aquella mestra; que si els nostres jocs i tot d’una parlant de que quan érem infants es vivien uns anys molt difícils econòmicament, vaig explicar que una de les coses que a mi em va costar acceptar no poder-la tenir, era un estoig on hi anaven els llapis de colors, la goma, la ploma (que llavors encara no feien servir bolígrafs) i la maquineta de fer punta.

Doncs bé, va passar un temps i un dia se’n vam presentar a casa portant un estoig perquè pogués resquitar-me d’aquell objecte que no havia pogut aconseguir. Avui encara el guardo; es de color verd, petitet però MERAVELLÓS.

Per a mi aquest obsequi va tenir tota la força d’un gran regal; ho he pensat a vegades, que no crec que hi hagués cap atenció que pogués compensar aquella sorpresa i per això sempre els hi estaré molt agraïda.

Però ai, ui, a cops no sempre les coses són tan agradables. I ara ve la segona part. En una ocasió em queixava en veu alta, de que em faria falta comprat un parell de carmanyoles per la nevera (normalment el pensament de les dones arriba a molts llocs) i el resultat va ser que per un aniversari, la meva família que havia sentit aquesta queixa, va aparèixer amb una dotzena, que també encara me’n queden.

Veritablement la diferència és molt gran. I aquí és on em serveix el conte per adonar-nos que a voltes atendre els desitjos no sempre es correspon amb els nostres actes. Jo diria que el meu estoig és igual al plat que li agradava al protagonista del conte i carmanyoles en paral·lel amb la corbata.

Amb aquests fets podem adonar-nos que normalment totes les coses tenen dos possibilitats: positives o negatives. Us aconsello que no regaleu carmanyoles, perquè no entrarien dins les de la primera possibilitat, ni tampoc servirien perquè us reconeguessin enlloc com li va passar al nostre personatge.