OPINIONS PERSONALS

A mesura que vaig endinsant-me en el llibre, o més ben dit, arribant ja al final, m’adono que en tots els seus capítols malgrat els anys que ens separen d’aquests fets, sinó m’erro és a partir del 1820 en endavant, hi ha tanta similitud amb l’actualitat, que fa que contínuament vagi fent comparacions.

Ens demostra que les reaccions humanes gairebé sempre són les mateixes; disposarem de més o menys comoditats, però l’actitud de la persona no varia i dol que disposant d’aquestes experiències no ens serveixen de gaire perquè continuem sentint i caient en els mateixos paranys.

Reflexionant sobre el que ens demana la M. Dolors, faig tot seguit els meus comentaris:

Malgrat tot, la vida continua i un dia es desperta alguna cosa dins l’ànima del Miquel.

I tant que això succeeix així i penso que podem donar-ne gràcies a Déu que sigui d’aquesta manera. Hi ha vegades que els “cops” que es reben són tant forts que en aquell moment et semblen totalment impossible superar, però sempre, més tard o més aviat, acostuma a aparèixer alguna persona, algun comentari o fet que ajuda a que es produeixi el despertar com el que va viure en Miquel.

Sempre hauríem d’estar amatents de les persones que tenim al nostre entorn, i si està en les nostres mans, ajudar a que aquest despertar arribi con més aviat millor.

A partir d’aquella tarda....

Quina gran joia trobar persones en qui poder conversar amb pau i tranquil·litat. Personalment per la meva experiència puc dir que si es coincideix de pensament, la conversa és del tot relaxant, però certament hi ha el perill de exageració a les conclusions que es pot arribar.

En canvi quan hi ha discrepància però hi ha una voluntat màxima de respecte, i de voler escoltar i aprofundir amb el que s’està dient, segur que haurà de repercutir en la consecució de una veritat més fonamentada.

Amb aquella tranquil·litat que solen tenir els qui han passat pels estudis d’un seminari”

No crec que sigui necessari aquest “passar per un seminari” per gaudir d’una tranquil·litat. El que penso que dona aquesta pau, és ser persones que saben escoltar, però també alhora escoltar la veu interior quan estan soles, quan aprofundeixen en els petits detalls de cada dia, quan tenen la consciència tranquil·la de no haver fet cap malifeta per petita que sigui, quan sabem extasiar-se contemplant la natura, la muntanya, el mar, els rius... En una paraula tenir una vida interior sana i profunda; saber estar en pau amb una mateixa.

És evident que un seminari, en principi, ajuda a descobrir aquesta interioritat, però de cap de les maneres, considero que sigui condició imprescindible