Tot just començar a llegir el capítol XXII faig una parada quan l’autor del llibre descriu les manifestacions d’en Miquel : “...em va cridar l’atenció que estigués escrit en català”
Aquestes paraules em porten a fer una reflexió i treure’n les següents conclusions:
PRIMERA.- Sembla que el nostre destí sigui sempre estranyar-nos que puguem llegir en la nostra llengua, el català. Considero que les persones que en algun moment podem pensar així hem de rectificar d’immediat; necessitem el convenciment que és normal i totalment lògic poder llegir escrits amb el nostre idioma.
SEGON.- Li sembla paradoxal al protagonista del llibre, que “...amb els temps que corren i les misèries i engavanyaments de tota mena que aquest país ha passat, encara hi hagi algú que sigui capaç de fer un poema com aquest...” Us atreviríeu a dir que encara avui, en la situació actual, hi ha qui pensa de la mateixa manera?
Doncs aquí és on tinc plena confiança amb totes les persones habitants a Catalunya. Si en aquella època era aquesta la impressió que dominava, la realitat la va desmuntar del tot, ja que són moltes les persones que després ens han ofert i hem pogut gaudir dels seus poemes. Mireu sinó, entre d’altres: Mn. Cinto Verdaguer, Àngel Guimerà, Salvat-Papasseit, Salvador Espriu, Miquel Martí Pol, Clementina Arderiu, Maria Mercè Marsal, etc. etc.
Resumint: aquest comentari m’ha donat molta força pel dia dia i m’ajuda a pensar que som un país capaç de reaccionar en les pitjors adversitats. Per tots aquests antecedents què no serem capaços de fer avui si realment estimem i defensem amb totes les forces la nostra llengua? Som-hi.
Aquestes paraules em porten a fer una reflexió i treure’n les següents conclusions:
PRIMERA.- Sembla que el nostre destí sigui sempre estranyar-nos que puguem llegir en la nostra llengua, el català. Considero que les persones que en algun moment podem pensar així hem de rectificar d’immediat; necessitem el convenciment que és normal i totalment lògic poder llegir escrits amb el nostre idioma.
SEGON.- Li sembla paradoxal al protagonista del llibre, que “...amb els temps que corren i les misèries i engavanyaments de tota mena que aquest país ha passat, encara hi hagi algú que sigui capaç de fer un poema com aquest...” Us atreviríeu a dir que encara avui, en la situació actual, hi ha qui pensa de la mateixa manera?
Doncs aquí és on tinc plena confiança amb totes les persones habitants a Catalunya. Si en aquella època era aquesta la impressió que dominava, la realitat la va desmuntar del tot, ja que són moltes les persones que després ens han ofert i hem pogut gaudir dels seus poemes. Mireu sinó, entre d’altres: Mn. Cinto Verdaguer, Àngel Guimerà, Salvat-Papasseit, Salvador Espriu, Miquel Martí Pol, Clementina Arderiu, Maria Mercè Marsal, etc. etc.
Resumint: aquest comentari m’ha donat molta força pel dia dia i m’ajuda a pensar que som un país capaç de reaccionar en les pitjors adversitats. Per tots aquests antecedents què no serem capaços de fer avui si realment estimem i defensem amb totes les forces la nostra llengua? Som-hi.
2 comentaris:
Sembla que ens haguem posat d'acord
per parlar de la llengua. M'agrada el teu escrit. Completament d'acord amb el què dius
Hi ha que es mostra pessimista i n'hi ha que diu que no n'hi ha per tant. La realitat no és molt favorable ja que la llengua majoritaria a l'oci és el castellà. Bé, si ens ho mirem pels indexos de lectura (ciutadanas alfabetitzts) al llarg dels segles XIX i XX, ens trobem una realitat que no és pessimista. Jo mateix puc ser un exemple i si cal anem al bosc del llibres vivents...
Publica un comentari a l'entrada