Després de llegir el “Conte del Vell Tramviaire” no puc per menys que pensar en una altra història que possiblement els fets que s’expliquen han passat i poden continuar succeint en la nostra societat.
Comencem doncs com els contes de debò : Una vegada hi havia un home que va entrar a treballar a un empresa de molt jove. S’adonà que s’havia d’esforçar per anar aconseguint escalar llocs fins a situar-se en una bona posició laboral. És evident que l’hi comportà moltes hores de dedicació i estar molt a l’aguait de tot el que succeïa al seu entorn que d’una forma u altra tenia relació amb la seva tasca.
Comprovà que estava en el camí que s’havia fixat i això l’omplia de satisfacció. Aquest objectiu li feia no escatimar cap hora de les que podríem considerar no pertanyents a l’empresa sinó a la vida privada.
La família, deia molt convençut, havia d’entendre que el seu treball professional passava per sobrE de moltes coses, faltaria més!. Era un sou que entrava a casa i per tant tot quedava supeditat a les seves necessitats laborals.
Efectivament va aconseguir la fita que es va imposar i llavors podríem dir que va aparèixer un orgull, fins i tot el podríem nomenar “sa”, però orgull al cap i a la fi.
Aquesta consecució i aquesta acceptació per part dels seus familiars, l’hi va fer que el seu comportament, que per ell era modèlic, a la vegada l’exigia de forma subtil a les persones que estaven a les seves ordres. Presumia de les seves consecucions i de l’experiència que això li donava.
Però ve-t’ho aquí que la tècnica avança i coses que abans es resolien amb experiència i dedicació personal, ara succeeix que un ordinador les dona resoltes en un plif-plaf. Això en la societat es bo; no es pot quedar aturada, s’ha d’anar avançant, però resulta nefast per aquelles persones que en un moment s'han considerat imprescindibles en l'empresa a la que veritablement, com és el protagoniste del conte, hi han dedicat la major part de la seva vida.
Aquest conte arriba al seu final el dia que van comunicar al nostre personatge que a partir de la setmana següent a la conversa, ja es podia jubilar, que fins i tot podia ser avançada aquesta jubilació perquè així en podria gaudir més. (?)
Això va comportar que mai acceptes la seva nova situació, no va ser de cap de les maneres desitjada i per tant no va poder ni saber gaudir de la felicitat de:
- “viure” plenament amb la seva família; no hi estava gens acostumat, ans al contrari; els seus van viure sempre amb ell i la empresa,
- ni del goig i relax que comporta saber que el rellotge ja no existeix com a eina de control de cada minut de la nostra vida.
Comencem doncs com els contes de debò : Una vegada hi havia un home que va entrar a treballar a un empresa de molt jove. S’adonà que s’havia d’esforçar per anar aconseguint escalar llocs fins a situar-se en una bona posició laboral. És evident que l’hi comportà moltes hores de dedicació i estar molt a l’aguait de tot el que succeïa al seu entorn que d’una forma u altra tenia relació amb la seva tasca.
Comprovà que estava en el camí que s’havia fixat i això l’omplia de satisfacció. Aquest objectiu li feia no escatimar cap hora de les que podríem considerar no pertanyents a l’empresa sinó a la vida privada.
La família, deia molt convençut, havia d’entendre que el seu treball professional passava per sobrE de moltes coses, faltaria més!. Era un sou que entrava a casa i per tant tot quedava supeditat a les seves necessitats laborals.
Efectivament va aconseguir la fita que es va imposar i llavors podríem dir que va aparèixer un orgull, fins i tot el podríem nomenar “sa”, però orgull al cap i a la fi.
Aquesta consecució i aquesta acceptació per part dels seus familiars, l’hi va fer que el seu comportament, que per ell era modèlic, a la vegada l’exigia de forma subtil a les persones que estaven a les seves ordres. Presumia de les seves consecucions i de l’experiència que això li donava.
Però ve-t’ho aquí que la tècnica avança i coses que abans es resolien amb experiència i dedicació personal, ara succeeix que un ordinador les dona resoltes en un plif-plaf. Això en la societat es bo; no es pot quedar aturada, s’ha d’anar avançant, però resulta nefast per aquelles persones que en un moment s'han considerat imprescindibles en l'empresa a la que veritablement, com és el protagoniste del conte, hi han dedicat la major part de la seva vida.
Aquest conte arriba al seu final el dia que van comunicar al nostre personatge que a partir de la setmana següent a la conversa, ja es podia jubilar, que fins i tot podia ser avançada aquesta jubilació perquè així en podria gaudir més. (?)
Això va comportar que mai acceptes la seva nova situació, no va ser de cap de les maneres desitjada i per tant no va poder ni saber gaudir de la felicitat de:
- “viure” plenament amb la seva família; no hi estava gens acostumat, ans al contrari; els seus van viure sempre amb ell i la empresa,
- ni del goig i relax que comporta saber que el rellotge ja no existeix com a eina de control de cada minut de la nostra vida.
2 comentaris:
Hola soc l'Anna Calvia: M'agradat mol el teu conte i ademés penso que es una realitat ahir vaig lleixi al diari un article del Argullol sobre aquest tema que estava també molt be. Pero era sobre la gent gran que te una esperiencia i no se'ls valora i no més el valora la joventut.
Una abraçada
Molt adient.
Hi ha molta gent com l'home del teu conte, sobretot homes. Quan es jubilen no saben què fer del seu temps i acostumen a fastiguejar-se i a fastiguejar la família S'ha de saber preparar la vida de jubilat.
Publica un comentari a l'entrada