LES COSES NO CANVIEN

Tot llegint “El carrer dels Petons” quan arribo a les pàgines 128/129 i veig els comentaris sobre els monarques fets tant pel Tòfol com per la Aurora, m’agafen unes ganes boixes de fer quatre ratlles; després veig que, com era d’esperar, a la Dolors no li passa per alt i ens pregunta “¿Entens la reacció positiva de la Aurora envers la reina Maria Josefa Amàlia?

I ai Mare de Déu! m’adono que han passat segles i estem “funcionant” igual, i després pensem que la generació actual és molt diferent. Segur que en segons quines coses sí, com pot ser la tècnica de que disposem actualment, però en les reaccions humanes, doncs que no, que no canviem tant.

Comentaris de:

Cristòfol – Valora les accions en funció dels fets ocorreguts.

Aurora – Es deixa portar, enlluernar per l’aparença, elegància i bellesa; li cauen bé els monarques i els justifica.

Tòfol – Veu la influència que exerceix en segons quines persones, la visió externa i vol deixar clar que no és això el que ha de permetre treure’n conclusions, sinó analitzar quines son les persones, estaments o fets que contribueixen a crear opinió.

Si aquestes actuacions les traslladem en els nostres dies, potser podem trobar que :

Ø Per poder jutjar moltes de les actuacions que mouen forces tertúlies, val la pena conèixer els antecedents.

Ø No podem obviar com revistes i programes nomenats del cor, ajuden i col·laboren en enlluernar el “personal, venent-nos” persones i fets que per a res hauríen de tenir la categoria de ser coneguts per un poble. Continua existint gent sensible que sense cap mala intenció, es deixa portar per aquestes aparences i comentaris fets des d’aquests mitjans de comunicació, per trobar justificació a coses que ni poden ni l’haurien de tenir.

Ø El mateix comentari fet pels personatges etiquetats del “cor”, desgraciadament també són aplicables, en molts casos, a les actuacions dels polítics.

A la vista del contingut d’aquest escrit, considero necessari que per poder formar-nos una opinió sòlida d’algun tema, s'ha tenir molt present la conveniència d’analitzar-ne els antecedents que puguem abastar.

JO TAMBÉ HO RECORDO

Jo també ho recordo moltes vegades i m’agradaria que tu no ho haguessis oblidat. Va ser un diumenge què ben bé no sabíem on dirigir les nostres passes per poder gaudir del dia de festa. Érem molt joves i el que cercaven era passar-nos bé la tarda del dia festiu i tornar a casa felices.

Però no sé per què, no trobàvem res que ens acabés de fer el pes; vam mirar les pel·lícules que hi havia i no ens van acabar de convèncer; el teatre, uf no teníem prous diners per l’entrada; anar a una sala de ball que era el que en la nostra època tenia força acceptació, també l’hi trobàvem inconvenients, perquè ¿i si els nois que et venien a treure per ballar no t’agradaven gens i acabàvem assegudes tota la tarda com si restéssim en un aparador esperant qui ens comprava? i aquí no podem oblidar que en aquells temps dues noies juntes no podien ballar; resumint que amb tanta reflexió per saber què havíem de fer aquell diumenge ens anaven passant les hores i nosaltres allà.

Potser va ser així perquè d’aquesta manera ens va permetre un final que mai haguéssim imaginat. Assegudes en un banc al carrer anant parlant, coneixem unes noies del país basc que havíem vingut de vacances a Barcelona i ves per on es va establir una comunicació que ni tot el temps passat m’ha fet oblidar.

Quina manera de coincidir en molts del temes que aquells dies ens semblaven importants; com varem analitzar les possibilitats per el desenvolupament de les nostres vides en cadascun dels nostres països; quina alegria que portaven dins i com d’immediat ens van contagiar. Resultat: vam finalitzar la tarda ballant sardanes a la Plaça Sant Jaume on elles van posar tot el seu interès en aprendre’n i nosaltres en ensenyar-lis. Aquesta tarda de festa si que va ser molt reeixida.

PASSEIG PER UN JARDÍ

Em poso a pensar de quin espai/jardí puc parlar i tot d’una em ve al cap una experiència viscuda i que em sento obligada a actualitzar.

Havia passat moltes vegades per un carrer d’un poble sense parar-hi gaire atenció; em servia per arribar al lloc on volia anar. Però vet aquí que un dia m’adono que estava transitant pel costat d’un jardí, gairebé podríem dir-ne, regal de la pròpia natura.

Què havia passat? Doncs que l’ajuntament hi va esmerçar uns diners i el va arreglar de tal manera que no quedava desapercebut. Quan ho vaig veure, mi vaig parar i el vaig trobar deliciós, tranquil, i si a més tenim en compte que des d’allà tens la muntanya de Montserrat a tocar, puc dir que vaig gaudir d’una visió fantàstica que, he de reconèixer, fins aquell moment no havia distingit.

Però i com sempre surt el però, resulta que quan decideixo escriure aquest comentari que tenim com a deures, m’adono que no puc dir quines plantes, o flors hi ha. I això em fa preguntar-me ¿què observo quan hi passo? No sé, puc dir que el que copso és pau i llavors ja no cerco res més. ¿Oi que sap greu no haver gaudit de tot el que permet? No hi ha cap dubte que és el resultat d’una pobresa d’observació.

Ara doncs i com a conseqüència d’aquesta tasca del taller de Literatura em sento obligada a passar-hi d’immediat i mirar minuciosament. Moltes gràcies per haver-me fet adonar d’aquesta mancança.