ENS ASSEMBLEM A "L'HERBETA"?

Què serà que quan llegeixo cadascun dels textos que ens són lliurats per fer el treball setmanal, sempre, a més de trobar-los magnífics, em donen peu a fer alguna reflexió?

Està clar que puc fer-la i punt, però resulta que tinc un no se què per dins que m’empeny a penjar-la al nostre bloc per si alguna persona de les que compartim curs m’ajuda a aprofundir-la. Anticipadament gràcies.

Doncs mireu “l’herbeta” que surt a Coratgia l’he trobat tan magnífica, tan “gran” que em suggereix:

a) Arranada, segada, escapçada. Quantes vegades en les vides de les persones succeeixen esdeveniments que els podríem assenyalar amb aquests qualificatius. L’herbeta malgrat tot això sobreviu amb triomfant coratgia.

b) Com pot oferir a cada sol ixent, gai i reentendrit, el candi i alegre somrís?, L’alegria de participar d’un nova albada, de veure el sol, ens hauria de portar a dir-li, molt bon dia amb un somrís i que aquest ens acompanyés tota la jornada.

c) Sento una dolça revinguda d’emoció davant d’aquell vívid serrellet d’herba fina. Quina força transmet aquesta petita herbeta. M’adono que no cal pas, ser molt important, tenir molta visibilitat, per arribar a transmetre una onada d’admiració càlida, punyent i confortadora.

d) L’herbeta inadvertida de tothom, trepitjada per tothom. Passar inadvertit no pressuposa no ser-hi; ser trepitjada tampoc ho podem entendre com desaparèixer, ans al contrari “la herbeta”, “les persones” hem de saber perdonar totes les crueltats del destí i oblidar-les per oferir al món, una enternidora esma de bellesa.

* * * * * *

Disculpeu si avui això sembla més aviat un examen de consciència, però malgrat aquesta coincidència, la lectura d’aquest text és el que m’ha inspirat i agradat aprofundir.

L'alzina del passeig de Gràcia

Llegir “L’alzina del passeig de Gràcia” m’ha fet interpel·lar-me i molt per dues raons:

Primera.- M’estimo la meva ciutat, soc feliç vivint a Barcelona, m’agrada conèixer els seus racons, malgrat haver-hi alguns llocs de referències concretes que jo no he visitat de forma conscienciada; però se que existeixen i això ja em dona un cert convenciment de coneixença. Però quan m’adono que una persona tan nostrada com és Mn. Cinto, que ens parla d’una alzina i que la podem recordar perquè està ubicada en una de les vies que moltes vegades he transitat i ni tan siquiera m’he adonat d’aquesta existència, és quan constato que hi ha moltes coses que ignoro, i ve-t’ho aquí que llavors se’m desperta un sentiment de curiositat i alhora de tristor per la meva ignorància d’allò que em sento molt propi.

Segona.- Quina metàfora tan preciosa per explicar què difícil és canviar els hàbits de vida de cadascú. Sempre he cregut que la gent que ha nascut a pagès i que ho estima, ha de resultar-li molt difícil l’adaptació a la ciutat. Tinc família amb aquestes circumstàncies i ho he pogut constatar.

Què profund quan li pregunta a l’alzina pel seu enyorament! Quin sentiment tan difícil de pair, de viure. Què difícil sentir-se sempre foraster d’un lloc on hi has de viure.

Però aquestes dificultats també crec que les tindríem si els que hem nascut a ciutat, haguéssim de canviar de lloc i marxéssim al camp.

Què preciós fora si les persones que vivim en un lloc i altre, fóssim capaces de dialogar, de explicar-nos de cada lloc què ens dona vida, com sabem observar i saborejar el que ens envolta i aprendre de cada indret allò que ens pot ajudar a ser més feliços.

Faig aquesta reflexió perquè a cops m’he trobat amb la incomprensió d’uns i altres, fent servir el menyspreu per allò desconegut. No obstant sempre queda l’esperança de que el seny s’imposi i ens ajudi a potenciar el diàleg, el coneixement i ens permeti gaudir de les coses precioses que ens beneficia cada indret del nostre país.