LES COSES NO CANVIEN

Tot llegint “El carrer dels Petons” quan arribo a les pàgines 128/129 i veig els comentaris sobre els monarques fets tant pel Tòfol com per la Aurora, m’agafen unes ganes boixes de fer quatre ratlles; després veig que, com era d’esperar, a la Dolors no li passa per alt i ens pregunta “¿Entens la reacció positiva de la Aurora envers la reina Maria Josefa Amàlia?

I ai Mare de Déu! m’adono que han passat segles i estem “funcionant” igual, i després pensem que la generació actual és molt diferent. Segur que en segons quines coses sí, com pot ser la tècnica de que disposem actualment, però en les reaccions humanes, doncs que no, que no canviem tant.

Comentaris de:

Cristòfol – Valora les accions en funció dels fets ocorreguts.

Aurora – Es deixa portar, enlluernar per l’aparença, elegància i bellesa; li cauen bé els monarques i els justifica.

Tòfol – Veu la influència que exerceix en segons quines persones, la visió externa i vol deixar clar que no és això el que ha de permetre treure’n conclusions, sinó analitzar quines son les persones, estaments o fets que contribueixen a crear opinió.

Si aquestes actuacions les traslladem en els nostres dies, potser podem trobar que :

Ø Per poder jutjar moltes de les actuacions que mouen forces tertúlies, val la pena conèixer els antecedents.

Ø No podem obviar com revistes i programes nomenats del cor, ajuden i col·laboren en enlluernar el “personal, venent-nos” persones i fets que per a res hauríen de tenir la categoria de ser coneguts per un poble. Continua existint gent sensible que sense cap mala intenció, es deixa portar per aquestes aparences i comentaris fets des d’aquests mitjans de comunicació, per trobar justificació a coses que ni poden ni l’haurien de tenir.

Ø El mateix comentari fet pels personatges etiquetats del “cor”, desgraciadament també són aplicables, en molts casos, a les actuacions dels polítics.

A la vista del contingut d’aquest escrit, considero necessari que per poder formar-nos una opinió sòlida d’algun tema, s'ha tenir molt present la conveniència d’analitzar-ne els antecedents que puguem abastar.

JO TAMBÉ HO RECORDO

Jo també ho recordo moltes vegades i m’agradaria que tu no ho haguessis oblidat. Va ser un diumenge què ben bé no sabíem on dirigir les nostres passes per poder gaudir del dia de festa. Érem molt joves i el que cercaven era passar-nos bé la tarda del dia festiu i tornar a casa felices.

Però no sé per què, no trobàvem res que ens acabés de fer el pes; vam mirar les pel·lícules que hi havia i no ens van acabar de convèncer; el teatre, uf no teníem prous diners per l’entrada; anar a una sala de ball que era el que en la nostra època tenia força acceptació, també l’hi trobàvem inconvenients, perquè ¿i si els nois que et venien a treure per ballar no t’agradaven gens i acabàvem assegudes tota la tarda com si restéssim en un aparador esperant qui ens comprava? i aquí no podem oblidar que en aquells temps dues noies juntes no podien ballar; resumint que amb tanta reflexió per saber què havíem de fer aquell diumenge ens anaven passant les hores i nosaltres allà.

Potser va ser així perquè d’aquesta manera ens va permetre un final que mai haguéssim imaginat. Assegudes en un banc al carrer anant parlant, coneixem unes noies del país basc que havíem vingut de vacances a Barcelona i ves per on es va establir una comunicació que ni tot el temps passat m’ha fet oblidar.

Quina manera de coincidir en molts del temes que aquells dies ens semblaven importants; com varem analitzar les possibilitats per el desenvolupament de les nostres vides en cadascun dels nostres països; quina alegria que portaven dins i com d’immediat ens van contagiar. Resultat: vam finalitzar la tarda ballant sardanes a la Plaça Sant Jaume on elles van posar tot el seu interès en aprendre’n i nosaltres en ensenyar-lis. Aquesta tarda de festa si que va ser molt reeixida.

PASSEIG PER UN JARDÍ

Em poso a pensar de quin espai/jardí puc parlar i tot d’una em ve al cap una experiència viscuda i que em sento obligada a actualitzar.

Havia passat moltes vegades per un carrer d’un poble sense parar-hi gaire atenció; em servia per arribar al lloc on volia anar. Però vet aquí que un dia m’adono que estava transitant pel costat d’un jardí, gairebé podríem dir-ne, regal de la pròpia natura.

Què havia passat? Doncs que l’ajuntament hi va esmerçar uns diners i el va arreglar de tal manera que no quedava desapercebut. Quan ho vaig veure, mi vaig parar i el vaig trobar deliciós, tranquil, i si a més tenim en compte que des d’allà tens la muntanya de Montserrat a tocar, puc dir que vaig gaudir d’una visió fantàstica que, he de reconèixer, fins aquell moment no havia distingit.

Però i com sempre surt el però, resulta que quan decideixo escriure aquest comentari que tenim com a deures, m’adono que no puc dir quines plantes, o flors hi ha. I això em fa preguntar-me ¿què observo quan hi passo? No sé, puc dir que el que copso és pau i llavors ja no cerco res més. ¿Oi que sap greu no haver gaudit de tot el que permet? No hi ha cap dubte que és el resultat d’una pobresa d’observació.

Ara doncs i com a conseqüència d’aquesta tasca del taller de Literatura em sento obligada a passar-hi d’immediat i mirar minuciosament. Moltes gràcies per haver-me fet adonar d’aquesta mancança.

AUTORITAT

¿Us heu fixat que les persones que són autoritàries generalment quan parlen i encara més si és un discurs, acostumen a emprar un vocabulari pujat de to? Aquí s’hauria de cercar un professional de la psicologia perquè ens en fes cinc cèntims.

La meva observació, que no els meus estudis en aquesta ciència, em fan pensar que ho fan perquè són les primeres que encara que sigui en el seu subconscient no es creuen la seva autoritat i pensen que és així com la demostren, fent que qui els escolti quedin intimidats per les seves explicacions.

La vertadera autoritat es demostra amb la veracitat de les seves paraules i no pas fen servir cap artifici.

BUIDAR EL PAP

A vegades sense saber per què i en una situació totalment inesperada, una persona comença de cop i volta a explicar algun fet de la seva vida i acaba explicant les intimitats més entranyables. Pot fins i tot donar-se el cas que la persona receptora de les seves explicacions ni tan siquiera sigui una amistat.

Quin és el motiu que porta a aquesta obertura del seu interior? Doncs no ho sé. Potser haver trobat un moment propici; una necessitat de treure el que portes dins; coincidir amb que hi ha qui t’escolta, etc. No sé donar-hi cap raó, però el que si puc dir, es que quan això es produeix i hi ha una comunió amb la persona que ha compartit la conversa, s’aconsegueix per part de la que ha explicat una gran satisfacció, o millor dit, un gran relaxament i tranquil·litat. Buidar el pap és quelcom molt beneficiós.

CENTRE ATENCIÓ PRIMÀRIA

Vaig a acompanyar una amiga al CAP, i mentre ella estava a la consulta amb la doctora paro atenció al meu entorn i tot el que observo, posant-hi una mica d’imaginació, em suggereixen els comentaris que com si fos el “Diccionari de Xafarderies” exposo tot seguit:

Anna = persona que espera visitar-se. Mentre està a la porta del despatx de la Doctora, es passeja amb mostres d’impaciència. Tindrà por del que li puguin dir?

Cartells a la paret = perquè les persones que estan esperant tinguin la oportunitat d’assabentar-se del que els hi volen comunicar. Ho dubto, doncs no he vist a ningú que se’ls miri. Quanta despesa inútil!

Dona que llegeix el diari = contínuament alça la vista observa el seu entorn i després segueix amb la lectura. Llegirà per passar l’estona sense parar-hi gaire atenció o realment s’assabenta del que llegeix?

Infermera = es posa a la porta amb una llista a les mans i crida dos o tres noms a la vegada. Curiosíssima l’atenció de la gent per si entre els noms que cridarà hi pot haver-hi el seu.

Gent asseguda en una fila = els veig a tots d’esquena i la impressió que donen es que no diuen res de res. Quan no es veuen bé les coses, què fàcil es treure conclusions que poden ser equivocades, doncs serà veritat que no parlen, o és que jo no ho veig?

Home que marxa = suposo que ja l’han visitat i se’n va, però de sobte retrocedeix i veu la porta dels serveis i entra. No cal especificar res més, oi?

Matrimoni silenciós = asseguts molts seriosos sense cap paraula; tot d’una els dos es treuen la jaqueta. Quina unanimitat en adonar-se que tenien calor.

Nenes que escriuen = el curiós es que la taula és el terra. Hi ha que ser infant per tenir aquesta facilitat d’adaptació.

Noi que passeja = va d’un costat a l’altre. Això penso que en aquests llocs no resulta estrany ja que qualsevol es cansa d’esperar estones i més estones perquè et puguin visitar.

Noia que riu = està sola i va rient. Miro al seu voltant per si hi ha quelcom que li faci gràcia i no veig absolutament res; penso que visibilitza el mateix que jo i de debò que a mi no em surt cap rialla. Què deu estar pensant? És riurà de mi?

Parella de dones que no callen = tota l’estona estan parlant; no paren. Estar en una sala d’espera et permet dedicar una estona a una amiga i aprofitar-ho per parlar de tot allò que se’n tenen ganes. M’identifico totalment.

Parella molt enamorada = molt i molt junts i al cap d’una estona se separen, s’aixequen i passegen per separat. S’hauran enfadat? I què va! al cap d’unes quantes voltes tornen a estar amb mostres d’enamorament. Potser el que els hi calia era estirar una mica el cos.

Quan escolten el nom = s’aixequen de la cadira amb molta rapidesa. És curiós observar que ràpid s’alcen les persones quan la infermera els anomena pel seu nom

Sala d’espera = on força gent cada dia s’hi passa una bona estona. Si les cadires pugéssim parlar aquest Diccionari de les xafarderies seria inacabable.

Senyora que entra = va a una altra sala. Tots els ulls la miren pensant que és una altra persona que s’afegeix a la cua i possiblement algú pensa: estarà a la llista abans que jo?

Això es tot el que han donat les meves suposicions al observar la gent que hi havia a la consulta d’una doctora del CAP.

EL JARDÍ

Quan ens varem dir que el treball a presentar aquesta setmana consistia en dedicar uns minuts a observar tot allò del nostre entorn en el lloc que volguéssim, immediatament vaig tenir clar on dedicaria els meus minuts: el jardí de Collbató.

Soc molt conscient que en la meva infantesa, època molt dura com a conseqüència de la nefasta dictadura viscuda a Catalunya, no podia ni imaginar que un dia pugues gaudir d’un jardí. Després d’això comprendreu que per a mi és un vertader goig explicar-vos les meves sensacions tot passejant per aquest tros de terra que tant estimo.

Aquesta presa de consciència durant una estona m’ha permès copsar el silenci i tot caminant poder recrear els sentits: la visió, la oïda, l’olfacte per finalitzar amb una meditació tot sentint-me acaronada pel Sol.

Silenci. Quina meravella quan es percep el vaivé de les fulles dels arbres com si fos una dansa, veure voletejar fulles d’algunes flors d’arbres fruiters que ja han florit com per exemple els ametllers, el pruner, el cirerer o el que esta despuntant com la figuera. Pot semblar un contrasentit, però “escoltar” el silenci crec no exagerar si us dic que és una gran joia.

Caminar. Passejar-hi observant l’ombra que fan els arbres tant estimats, és quelcom que et fa aturar per adonar-te de les figures que es poden veure al terra. Poder contemplar cada dia els canvis que es produeixen en totes les plantes és quelcom que s’ha d’experimentar per atalaiar-se del gran regal que ens dona la natura.

Recrear la visió. L’alegria de caminar i adonar-te que als teus peus hi ha unes petites flors (en diuen salvatges) és una veritable sorpresa; unes són margarites, les altres violetes i també n’hi ha unes de color rosa i morat. Satisfà la visió, la mimosa tan ufanosa, els rosers que ja comencen a estar a punt d’esclatar amb les seves fulles d’un color ver/vermell, impossible de definir; els cactus tan altius i els avets amb tota la seva majestuositat.

Poder escoltar. El xiu-xiu dels ocells que segons l’hora del dia és més o menys fort; quina recreació pel sentit. He d’afegir que la situació física d’aquest jardí és relativament a prop de l’escola del poble i de cop i volta quan estava absorta amb la meva tasca, m’han arribat les veus de les criatures acompanyades de fons d’una música infantil. Definitivament ha estat un regal complementari.

Flairar. Aquest punt sí que és important. Vas caminant i si toques algunes de les plantes és molt gratificant. Està clar que com tot hi ha els pros. N’hi ha una que es diu “ruda” que uf, no s’agraeix gaire, però com que la dita és : “qui te ruda Déu l’ajuda”, doncs també n’hi ha.

Gaudir del Sol. Quan he acabat els meus deures d’observació, seure i prendre el sol, no fer absolutament res, ha estat la millor de les delícies; com us ho diria, ha estat la culminació de la meva observança i l’agraïment a Déu per poder fruir d’aquest jardí i ser conscient d’aquesta joia que a vegades fa falta fer-hi una “parada” per valorar-ho.