ENS ASSEMBLEM A "L'HERBETA"?

Què serà que quan llegeixo cadascun dels textos que ens són lliurats per fer el treball setmanal, sempre, a més de trobar-los magnífics, em donen peu a fer alguna reflexió?

Està clar que puc fer-la i punt, però resulta que tinc un no se què per dins que m’empeny a penjar-la al nostre bloc per si alguna persona de les que compartim curs m’ajuda a aprofundir-la. Anticipadament gràcies.

Doncs mireu “l’herbeta” que surt a Coratgia l’he trobat tan magnífica, tan “gran” que em suggereix:

a) Arranada, segada, escapçada. Quantes vegades en les vides de les persones succeeixen esdeveniments que els podríem assenyalar amb aquests qualificatius. L’herbeta malgrat tot això sobreviu amb triomfant coratgia.

b) Com pot oferir a cada sol ixent, gai i reentendrit, el candi i alegre somrís?, L’alegria de participar d’un nova albada, de veure el sol, ens hauria de portar a dir-li, molt bon dia amb un somrís i que aquest ens acompanyés tota la jornada.

c) Sento una dolça revinguda d’emoció davant d’aquell vívid serrellet d’herba fina. Quina força transmet aquesta petita herbeta. M’adono que no cal pas, ser molt important, tenir molta visibilitat, per arribar a transmetre una onada d’admiració càlida, punyent i confortadora.

d) L’herbeta inadvertida de tothom, trepitjada per tothom. Passar inadvertit no pressuposa no ser-hi; ser trepitjada tampoc ho podem entendre com desaparèixer, ans al contrari “la herbeta”, “les persones” hem de saber perdonar totes les crueltats del destí i oblidar-les per oferir al món, una enternidora esma de bellesa.

* * * * * *

Disculpeu si avui això sembla més aviat un examen de consciència, però malgrat aquesta coincidència, la lectura d’aquest text és el que m’ha inspirat i agradat aprofundir.

L'alzina del passeig de Gràcia

Llegir “L’alzina del passeig de Gràcia” m’ha fet interpel·lar-me i molt per dues raons:

Primera.- M’estimo la meva ciutat, soc feliç vivint a Barcelona, m’agrada conèixer els seus racons, malgrat haver-hi alguns llocs de referències concretes que jo no he visitat de forma conscienciada; però se que existeixen i això ja em dona un cert convenciment de coneixença. Però quan m’adono que una persona tan nostrada com és Mn. Cinto, que ens parla d’una alzina i que la podem recordar perquè està ubicada en una de les vies que moltes vegades he transitat i ni tan siquiera m’he adonat d’aquesta existència, és quan constato que hi ha moltes coses que ignoro, i ve-t’ho aquí que llavors se’m desperta un sentiment de curiositat i alhora de tristor per la meva ignorància d’allò que em sento molt propi.

Segona.- Quina metàfora tan preciosa per explicar què difícil és canviar els hàbits de vida de cadascú. Sempre he cregut que la gent que ha nascut a pagès i que ho estima, ha de resultar-li molt difícil l’adaptació a la ciutat. Tinc família amb aquestes circumstàncies i ho he pogut constatar.

Què profund quan li pregunta a l’alzina pel seu enyorament! Quin sentiment tan difícil de pair, de viure. Què difícil sentir-se sempre foraster d’un lloc on hi has de viure.

Però aquestes dificultats també crec que les tindríem si els que hem nascut a ciutat, haguéssim de canviar de lloc i marxéssim al camp.

Què preciós fora si les persones que vivim en un lloc i altre, fóssim capaces de dialogar, de explicar-nos de cada lloc què ens dona vida, com sabem observar i saborejar el que ens envolta i aprendre de cada indret allò que ens pot ajudar a ser més feliços.

Faig aquesta reflexió perquè a cops m’he trobat amb la incomprensió d’uns i altres, fent servir el menyspreu per allò desconegut. No obstant sempre queda l’esperança de que el seny s’imposi i ens ajudi a potenciar el diàleg, el coneixement i ens permeti gaudir de les coses precioses que ens beneficia cada indret del nostre país.

Resum del conte "Les Senyoretes del Mar" de Joaquim Ruyra

Sis vailets que estan pescant des de fa hores, arribat el capvespre i malgrat estar cansats, volen esperar l’aparició de la lluna i per això decideixen arrenglerar-se un al costat de l’altre ben repapats en una roca i mentre no arriba, dormir tranquil·lament.

És quan estant ben adormits que apareixen les Senyoretes del Mar que tot jugant van enfilant-se i situant-se sense fer gens de remor i escampant una agradosa flaire de marisc, per diferents llocs dels cossos dels xicots.

A cau d’orella els hi mormolen paraules misterioses, de la poesia del mar, del bellugeig encantador de les ones..., de tot allò que les nostres paraules no poden dir.

Quan els nois desperten, les Senyoretes del Mar ja han desaparegut, però els hi queda tot el que han somniat i que els ha estat inspirat per les petites fades.

L’encís ja s’ha realitzat. Res podrà destruir en el cor dels vailets l’afició a la vida marinera, amb tanta força que encara que tinguin el benestar de la muntanya, sempre els veurem tristos i enyoradissos.

QUÈ REPRESENTA LA VIDA LABORAL?

Després de llegir el “Conte del Vell Tramviaire” no puc per menys que pensar en una altra història que possiblement els fets que s’expliquen han passat i poden continuar succeint en la nostra societat.

Comencem doncs com els contes de debò : Una vegada hi havia un home que va entrar a treballar a un empresa de molt jove. S’adonà que s’havia d’esforçar per anar aconseguint escalar llocs fins a situar-se en una bona posició laboral. És evident que l’hi comportà moltes hores de dedicació i estar molt a l’aguait de tot el que succeïa al seu entorn que d’una forma u altra tenia relació amb la seva tasca.

Comprovà que estava en el camí que s’havia fixat i això l’omplia de satisfacció. Aquest objectiu li feia no escatimar cap hora de les que podríem considerar no pertanyents a l’empresa sinó a la vida privada.

La família, deia molt convençut, havia d’entendre que el seu treball professional passava per sobrE de moltes coses, faltaria més!. Era un sou que entrava a casa i per tant tot quedava supeditat a les seves necessitats laborals.

Efectivament va aconseguir la fita que es va imposar i llavors podríem dir que va aparèixer un orgull, fins i tot el podríem nomenar “sa”, però orgull al cap i a la fi.

Aquesta consecució i aquesta acceptació per part dels seus familiars, l’hi va fer que el seu comportament, que per ell era modèlic, a la vegada l’exigia de forma subtil a les persones que estaven a les seves ordres. Presumia de les seves consecucions i de l’experiència que això li donava.

Però ve-t’ho aquí que la tècnica avança i coses que abans es resolien amb experiència i dedicació personal, ara succeeix que un ordinador les dona resoltes en un plif-plaf. Això en la societat es bo; no es pot quedar aturada, s’ha d’anar avançant, però resulta nefast per aquelles persones que en un moment s'han considerat imprescindibles en l'empresa a la que veritablement, com és el protagoniste del conte, hi han dedicat la major part de la seva vida.

Aquest conte arriba al seu final el dia que van comunicar al nostre personatge que a partir de la setmana següent a la conversa, ja es podia jubilar, que fins i tot podia ser avançada aquesta jubilació perquè així en podria gaudir més. (?)

Això va comportar que mai acceptes la seva nova situació, no va ser de cap de les maneres desitjada i per tant no va poder ni saber gaudir de la felicitat de:

- “viure” plenament amb la seva família; no hi estava gens acostumat, ans al contrari; els seus van viure sempre amb ell i la empresa,

- ni del goig i relax que comporta saber que el rellotge ja no existeix com a eina de control de cada minut de la nostra vida.

Resum de l'article "L’extinció de l’àliga del bec ample"

La lectura de l’article d’en Jaume Cabré vol demostrar la dificultat actualment existent perquè les llengües de països sense estat, puguin sobreviure.

La nostra societat ha avançat vers el respecte a les espècies, però no és capaç d’adonar-se del perill que suposa l’extinció de l’idioma d’un país com tampoc para esment en el desastre humà que aquest fet representa.

L’exemple que ens proposa per percebre aquesta realitat, és la desaparició de la llengua dàlmata produïda a finals del segle XIX amb la mort de la última persona que la parlava Tuone Udaina.

VALOR DE L'EXPERIÈNCIA

L'escrit del Jaume Cabré "L'extinció de l'àliga del bec ample" m'ha fet pensar en una de les tertúlies que quotidianament fa un grup de jovent que tinc el goig de conèixer.

* * * * * * *

Els meus amics sempre els hi agrada fer-la petar. Diuen que això els enriqueix perquè amb les opinions de tots els que formen la tertúlia, amplien i molt la personal visió de qualsevol tema que posen a debat.

Però un dia hi ha qui treu la qüestió “llengua” i aquí si que les discrepàncies son evidents. Es poden escoltar expressions com:

És llei “de vida”, tot passa.
Hi ha d’haver canvis forçosament i aquest en pot ser un.
La realitat ens demostra que per exemple la nostra, el català, hi ha indrets on si pares l’orella no el sents gaire.
Avui en dia el que convé és l’anglès per poder anar per tot el món

Però tot d’una, hi ha qui evoca no ser tan conformistes amb la derrota, perquè la seva opinió es que perdre una “llengua” és ni més ni menys que una destrossa. Les llengües de cada país han estat i són les portadores de la cultura. Elles ens permeten conèixer la forma de vida dels nostres avantpassats i gràcies als seus escrits podem esbrinar costums, tradicions, formes de vida material i espirituals d’un poble. Resumint diríem que és el que ens dona un ampli coneixement de la humanitat.

Això si que els deixa bocabadats i després d’uns segons de silenci, es continua la reunió però realment s’ha de reconèixer que ha donat un tomb.

Les preguntes surten i tot d’una i hi ha algunes de les persones assistents que manifesten no haver-se adonat del que això podia representar. Tot seguit s’interpel·len de quina hauria de ser la seva actitud davant d’aquest fet.

Hi ha qui fa esment que valer-se de l’experiència d’altres fets similars, els ajudarà a situar-se i veure quina ha de ser la seva implicació. Està clar però, que no falten els que diuen que l’experiència la ha de viure cadascú, no serveix la dels altres. Aquí es produeix un estira i arronsa, fins que finalment s’adonen que és bo fer un acte de humilitat i estar disposats a analitzar el que ha succeït en altres indrets amb el convenciment que això els beneficiarà en les seves decisions.

I agafant ales, creuen que això és el que realment necessiten i per tant decideixen tenir sempre present que:

La unió fa la força
Les grans piràmides cauen quan es mou la base
La desaparició de les “llengües” la realitzen els invasors dels pobles
Ara ja tenen molt clar que són “base” i sempre “faran servir” la nostra llengua com a eina de
comunicació
Estimen la cultura del nostre poble i han de preservar-la.
La cultura de cada comunitat és una gran riquesa per la humanitat
Han descobert quina és la seva responsabilitat

Per tant, podríem dir que la “tertúlia” d’aquest dia, els ha portat a descobrir quin és el seu compromís amb Catalunya.