PASSEIG PER UN JARDÍ

Em poso a pensar de quin espai/jardí puc parlar i tot d’una em ve al cap una experiència viscuda i que em sento obligada a actualitzar.

Havia passat moltes vegades per un carrer d’un poble sense parar-hi gaire atenció; em servia per arribar al lloc on volia anar. Però vet aquí que un dia m’adono que estava transitant pel costat d’un jardí, gairebé podríem dir-ne, regal de la pròpia natura.

Què havia passat? Doncs que l’ajuntament hi va esmerçar uns diners i el va arreglar de tal manera que no quedava desapercebut. Quan ho vaig veure, mi vaig parar i el vaig trobar deliciós, tranquil, i si a més tenim en compte que des d’allà tens la muntanya de Montserrat a tocar, puc dir que vaig gaudir d’una visió fantàstica que, he de reconèixer, fins aquell moment no havia distingit.

Però i com sempre surt el però, resulta que quan decideixo escriure aquest comentari que tenim com a deures, m’adono que no puc dir quines plantes, o flors hi ha. I això em fa preguntar-me ¿què observo quan hi passo? No sé, puc dir que el que copso és pau i llavors ja no cerco res més. ¿Oi que sap greu no haver gaudit de tot el que permet? No hi ha cap dubte que és el resultat d’una pobresa d’observació.

Ara doncs i com a conseqüència d’aquesta tasca del taller de Literatura em sento obligada a passar-hi d’immediat i mirar minuciosament. Moltes gràcies per haver-me fet adonar d’aquesta mancança.

AUTORITAT

¿Us heu fixat que les persones que són autoritàries generalment quan parlen i encara més si és un discurs, acostumen a emprar un vocabulari pujat de to? Aquí s’hauria de cercar un professional de la psicologia perquè ens en fes cinc cèntims.

La meva observació, que no els meus estudis en aquesta ciència, em fan pensar que ho fan perquè són les primeres que encara que sigui en el seu subconscient no es creuen la seva autoritat i pensen que és així com la demostren, fent que qui els escolti quedin intimidats per les seves explicacions.

La vertadera autoritat es demostra amb la veracitat de les seves paraules i no pas fen servir cap artifici.

BUIDAR EL PAP

A vegades sense saber per què i en una situació totalment inesperada, una persona comença de cop i volta a explicar algun fet de la seva vida i acaba explicant les intimitats més entranyables. Pot fins i tot donar-se el cas que la persona receptora de les seves explicacions ni tan siquiera sigui una amistat.

Quin és el motiu que porta a aquesta obertura del seu interior? Doncs no ho sé. Potser haver trobat un moment propici; una necessitat de treure el que portes dins; coincidir amb que hi ha qui t’escolta, etc. No sé donar-hi cap raó, però el que si puc dir, es que quan això es produeix i hi ha una comunió amb la persona que ha compartit la conversa, s’aconsegueix per part de la que ha explicat una gran satisfacció, o millor dit, un gran relaxament i tranquil·litat. Buidar el pap és quelcom molt beneficiós.

CENTRE ATENCIÓ PRIMÀRIA

Vaig a acompanyar una amiga al CAP, i mentre ella estava a la consulta amb la doctora paro atenció al meu entorn i tot el que observo, posant-hi una mica d’imaginació, em suggereixen els comentaris que com si fos el “Diccionari de Xafarderies” exposo tot seguit:

Anna = persona que espera visitar-se. Mentre està a la porta del despatx de la Doctora, es passeja amb mostres d’impaciència. Tindrà por del que li puguin dir?

Cartells a la paret = perquè les persones que estan esperant tinguin la oportunitat d’assabentar-se del que els hi volen comunicar. Ho dubto, doncs no he vist a ningú que se’ls miri. Quanta despesa inútil!

Dona que llegeix el diari = contínuament alça la vista observa el seu entorn i després segueix amb la lectura. Llegirà per passar l’estona sense parar-hi gaire atenció o realment s’assabenta del que llegeix?

Infermera = es posa a la porta amb una llista a les mans i crida dos o tres noms a la vegada. Curiosíssima l’atenció de la gent per si entre els noms que cridarà hi pot haver-hi el seu.

Gent asseguda en una fila = els veig a tots d’esquena i la impressió que donen es que no diuen res de res. Quan no es veuen bé les coses, què fàcil es treure conclusions que poden ser equivocades, doncs serà veritat que no parlen, o és que jo no ho veig?

Home que marxa = suposo que ja l’han visitat i se’n va, però de sobte retrocedeix i veu la porta dels serveis i entra. No cal especificar res més, oi?

Matrimoni silenciós = asseguts molts seriosos sense cap paraula; tot d’una els dos es treuen la jaqueta. Quina unanimitat en adonar-se que tenien calor.

Nenes que escriuen = el curiós es que la taula és el terra. Hi ha que ser infant per tenir aquesta facilitat d’adaptació.

Noi que passeja = va d’un costat a l’altre. Això penso que en aquests llocs no resulta estrany ja que qualsevol es cansa d’esperar estones i més estones perquè et puguin visitar.

Noia que riu = està sola i va rient. Miro al seu voltant per si hi ha quelcom que li faci gràcia i no veig absolutament res; penso que visibilitza el mateix que jo i de debò que a mi no em surt cap rialla. Què deu estar pensant? És riurà de mi?

Parella de dones que no callen = tota l’estona estan parlant; no paren. Estar en una sala d’espera et permet dedicar una estona a una amiga i aprofitar-ho per parlar de tot allò que se’n tenen ganes. M’identifico totalment.

Parella molt enamorada = molt i molt junts i al cap d’una estona se separen, s’aixequen i passegen per separat. S’hauran enfadat? I què va! al cap d’unes quantes voltes tornen a estar amb mostres d’enamorament. Potser el que els hi calia era estirar una mica el cos.

Quan escolten el nom = s’aixequen de la cadira amb molta rapidesa. És curiós observar que ràpid s’alcen les persones quan la infermera els anomena pel seu nom

Sala d’espera = on força gent cada dia s’hi passa una bona estona. Si les cadires pugéssim parlar aquest Diccionari de les xafarderies seria inacabable.

Senyora que entra = va a una altra sala. Tots els ulls la miren pensant que és una altra persona que s’afegeix a la cua i possiblement algú pensa: estarà a la llista abans que jo?

Això es tot el que han donat les meves suposicions al observar la gent que hi havia a la consulta d’una doctora del CAP.

EL JARDÍ

Quan ens varem dir que el treball a presentar aquesta setmana consistia en dedicar uns minuts a observar tot allò del nostre entorn en el lloc que volguéssim, immediatament vaig tenir clar on dedicaria els meus minuts: el jardí de Collbató.

Soc molt conscient que en la meva infantesa, època molt dura com a conseqüència de la nefasta dictadura viscuda a Catalunya, no podia ni imaginar que un dia pugues gaudir d’un jardí. Després d’això comprendreu que per a mi és un vertader goig explicar-vos les meves sensacions tot passejant per aquest tros de terra que tant estimo.

Aquesta presa de consciència durant una estona m’ha permès copsar el silenci i tot caminant poder recrear els sentits: la visió, la oïda, l’olfacte per finalitzar amb una meditació tot sentint-me acaronada pel Sol.

Silenci. Quina meravella quan es percep el vaivé de les fulles dels arbres com si fos una dansa, veure voletejar fulles d’algunes flors d’arbres fruiters que ja han florit com per exemple els ametllers, el pruner, el cirerer o el que esta despuntant com la figuera. Pot semblar un contrasentit, però “escoltar” el silenci crec no exagerar si us dic que és una gran joia.

Caminar. Passejar-hi observant l’ombra que fan els arbres tant estimats, és quelcom que et fa aturar per adonar-te de les figures que es poden veure al terra. Poder contemplar cada dia els canvis que es produeixen en totes les plantes és quelcom que s’ha d’experimentar per atalaiar-se del gran regal que ens dona la natura.

Recrear la visió. L’alegria de caminar i adonar-te que als teus peus hi ha unes petites flors (en diuen salvatges) és una veritable sorpresa; unes són margarites, les altres violetes i també n’hi ha unes de color rosa i morat. Satisfà la visió, la mimosa tan ufanosa, els rosers que ja comencen a estar a punt d’esclatar amb les seves fulles d’un color ver/vermell, impossible de definir; els cactus tan altius i els avets amb tota la seva majestuositat.

Poder escoltar. El xiu-xiu dels ocells que segons l’hora del dia és més o menys fort; quina recreació pel sentit. He d’afegir que la situació física d’aquest jardí és relativament a prop de l’escola del poble i de cop i volta quan estava absorta amb la meva tasca, m’han arribat les veus de les criatures acompanyades de fons d’una música infantil. Definitivament ha estat un regal complementari.

Flairar. Aquest punt sí que és important. Vas caminant i si toques algunes de les plantes és molt gratificant. Està clar que com tot hi ha els pros. N’hi ha una que es diu “ruda” que uf, no s’agraeix gaire, però com que la dita és : “qui te ruda Déu l’ajuda”, doncs també n’hi ha.

Gaudir del Sol. Quan he acabat els meus deures d’observació, seure i prendre el sol, no fer absolutament res, ha estat la millor de les delícies; com us ho diria, ha estat la culminació de la meva observança i l’agraïment a Déu per poder fruir d’aquest jardí i ser conscient d’aquesta joia que a vegades fa falta fer-hi una “parada” per valorar-ho.

SUBLIMAR ALGUNA COSA QUOTIDIANA

Quan em paro a pensar quina cosa podria sublimar, em quedo molt pensarosa perquè així de cop i volta, que no, que no surt res, però tot d’una em dic, ja sé, començaré pel primer que faig al encetar el dia i segur que sortirà quelcom.

Caram i tant que ha sortit i molt ràpid. Llevar-me al matí. Ara pregunto a les persones d’aquest curs: vosaltres penseu que aquell moment es pot sublimar?

Antigament quan era jove, d’això ja fa forces anys, en dèiem “el minut heroic”. I tant que ho era d’heroic, si més no pel que a mi respecta. Ho vaig provar diverses vegades i ca, això no va funcionar. Pensant-ho ara més aviat diria que el podia nomenar i sense por a equivocar-me “el minut tràgic” .

Així doncs i intentant reviure els records, vull creure que encara soc a temps d’aconseguir sublimar el minut del matí quan sona el despertador. Estic disposada a intentar-ho, però aconseguir-ho... ja us ho diré. Seré capaç de lograr sortir dels llençols amb cara de satisfacció, com si anés de Festa Major?

125è ANIVERSARI

Temps era temps, quan qui escriu aquestes ratlles començava a decidir quin volia que fos el seu futur professional, va optar per cercar on pogués rebre la formació necessària que li permetés desenvolupar una tasca per guanyar uns dinerons, que en aquell moment eren molt necessaris.

L’escola que va escollir, no tenia assignatures com hauria desitjat, per exemple cuina, labors, planxa, etc. activitats que considerava imprescindibles si un dia, possiblement no molt llunyà, decidia casar-se; no tenia tanta fama com perquè totes les companyes i amigues de veïnat en parlessin; no era necessari, per poder aconseguir una plaça, haver d’anar a fer cua a primeres hores del mati per matricular-se; el seu nom no era tan conegut malgrat que per paral·lelismes hi havia qui la confonia amb la que ella preferia, és a dir l’Escola de la Dona. La que va triar tenia com a nom “Escola de Orientació Professional” el que comportava que hagués d’anar clarificant sempre que NO era l’Escola de la Dona. Veritablement aquesta confusió no ajudava gens a oblidar no haver pogut gaudir de l’ensenyament en la que hauria desitjat anar.

Passen els anys i s’adona que allò de casar-se i quedar-se com a mestressa de casa única i exclusivament, doncs que no podia ser. Evidentment primer per motius econòmics, però que alhora la va ajudar a veure la necessitat que moltes dones tenen de ser autosuficients per elles mateixes, i segon, perquè les que han pogut triar la professió que els hi agrada, resulta molt difícil renunciar-hi.

Sap positivament que en aquest aspecte hi ha moltes opinions i sincerament totes són completament vàlides, però, igual com ningú se l’ha d’obligar a exercir la seva professió, tampoc no es pot criticar de cap de les maneres, la persona que decideix compartir la seva tasca professional amb la llar. Estem en una societat variant constantment i ens hem d’anar adaptant dia dia a les necessitats i punts de vista que sorgeixin, amb el ben entès que aquestes han de ser fruit d’una vertadera responsabilitat. És més que evident que aquest tema sempre dona per fer moltes xerrades i així poder anar compartint opinions.

Doncs bé, ha passat el temps, i la jove, no tan jove sinó ja jubilada i per motius que no venen al cas, va tenir ocasió de conèixer la M. Dolors Vinyoles i tot parlant s’ha assabenta que era professora de literatura. Llavors si que va fer uns ulls com unes taronges i ja ho va tenir clar, es matriculava en el curs de “Català Blocs”. En aquell moment tan sols va pensar que ara que disposava de més temps lliure, podria realitzar quelcom que sempre hauria desitjat, però la seva sorpresa va ser al adonar-se que ara SI ho feia a la Escola de la Dona i ves per on, en aquests moments de la celebració del 125è aniversari n’és una alumna.

Arribat en aquest punt no li resta més que agrair a totes les persones que han treballat i col·laborat tots aquests anys el seu esforç, perquè ha permès poder celebrar aquesta efemèrides. FELICITATS PER A TOTHOM.