RECORDS

Llicó 15. El carrer dels petons. Començar la lectura d’aquest llibre i veure la paraula raiers em ve tot d’una a la memòria uns anys de la meva infantesa.

La meva mare era filla de la Vall Fosca, concretament del poble anomenat Monrós i que ara m’adono que s’escriu Mont-Ros. Allí hi vaig viure un any. Vaig arribar-hi quan en tenia sis i vaig marxar als set, encara que això no vol dir ni molt menys no tornar-hi, sinó única i exclusivament que les meves permanències mai més varen ser de tant temps seguit; llavors eren dos o tres mesos als estius.

Son les vivències d’aquelles èpoques les que se’m desperten al llegir Pallars, raiers, etc.

Mai hagués imaginat la història d’aquella comarca. Eren uns anys molt foscos per la nostra estimada terra. Anar als Pirineus lleidatans volia dir haver de treure un salvaconduït (nosaltres en dèiem en aquells temps salvaconducto) document que t’havia de donar la policia. Crec recordar que passada la Pobla de Segur era quan la benemèrita pujava al cotxe de línia i revisava que tot “estes en regla”. Era com anar a l’estranger.

Aquells autocars portaven a dalt una plataforma per posar-hi les maletes, el que no vol dir que en alguns casos fins i tot hi anaven les persones assegudes quan en el cotxe no hi quedaven seients buits.

L’escola que hi havia en el poble ho era per a dos pobles més de l’entorn: Pobellà i Pauls; no cal dir que la classe era unitària. Llavors en moltes cases on hi havia infants, els que hi anaven eren els nois i les nenes les feien anar a “aviar les vaques” perquè si alguna persona podia prescindir d’anar a l’escola, érem les nenes. Als cinc anys els petits de les cases ja feiem aquesta feina.

El treball que realitzaven en aquella època els pagesos, res a veure amb la manera que es treballa avui. Mare de Déu!. Jo he vist a la meva àvia filant la llana de les ovelles i després fer-nos mitjons. Si, si que abrigaven, però resultaven una mica aspres a la pell.

Tot plegat que et semblava que allà no hi havia història sinó una forma de viure, de subsistir amb les seves festes tradicionals com la festa major, la matança del poc, però la resta dels dies no hi havia cap diferència, tots eren ben bé iguals. A la Pobla de Segur no era freqüent anar-hi sinó quan hi havien fires per poder comprar i vendre o en qualsevol temps per motius de malaltia, per visitar al metge.

Explicat així, pot semblar que en aquests poblets d’alta muntanya s’hi vivia tristament, però res d’això i havia en molts casos una convivència, que evidentment també comportava baralles, però al cap i a la fi es podien trobar moltes tertúlies i ajuda d’una família a l’altra en cas de necessitat.

Recordo però, que amb motiu d’unes mines que es van obrir i que va motivar vingués gent de la resta de la Península, la majoria procedien d’Andalusia, algunes persones del poble no s’hi entenien ja que desconeixien el castellà. Per posar un exemple la meva tia no entenia a la Patro que era com es deia la nouvinguda que vivia a tocar de casa i ella no entenia a la Vicenta, nom amb que es coneixia la casa dels meus avis i per això tots ens denominaven amb aquest nom, el Vicenç, l’àvia Vicenta, etc. Resultat: que els infants a vegades havíem de fer, com era el meu cas, d’intèrprets. Tota una experiència. Em plau comentar que van acabar sent la Vicenta i la Patro molt i molt bones amigues.

Amb el pas dels anys i quan la cultura d’aquell entorn m’ha arribat, gairebé que he tingut la sensació per un costat que no es parlava del lloc que jo coneixia però per l’altre una satisfacció de poder descobrir les meves arrels.

ELS QUATRE.. ELS CINC PEUS AL GAT?

Fa dies que tenia moltes ganes de fer una xerrada amb tu per expressar-te alguns problemes que tinc quan escric textos. Voldria que fossin alegres, que de coses tristes prou que en surten cada dia i si tenim en compte com està la situació en general, encara anirem a més, però he d’acceptar que és quelcom que em resulta difícil trobar-hi un punt de frescor que sigui capaç d’aconseguir una rialla de qui em llegeixi. Mira jo d’això no et puc dir gairebé res, perquè cadascú li surten les coses a la seva manera i a vegades és molt difícil corregir-ho. Entenc perfectament el que dius, però de ben segur que tu tens alguna forma per treure de dins teu un punt d’alegria i plasmar-la en el paper. Dona d’alegria, alegria, no sempre, encara que et diria que el més important es veure les coses en positiu, res de buscar els cinc peus al gat, doncs això obstaculitza i molt veure el que volem dir amb satisfacció. Gairebé que m’has convençut i procuraré esforçar-me per aconseguir-ho, però dit això ja m’adono que el que he de fer primerament és cercar aquest positivisme que m’ha de permetre mostrar-ho en els meus textos, encara que això no serà possible si primer no he esbrinat per què tu em dius cinc, quan jo sempre he dic quatre peus al gat.

ORANIENBURG – SACHSENHAUSEN

Estem gaudint d’uns dies de vacances a Berlín. Ens han informat que hi ha un grup de joves que cada dia són a la Porta de Brandenburger, oferint-se a fer de guies en rutes turístiques, algunes d’elles totalment gratuïtes. Ho hem provat i poden dir que ens ha agradat molt la visita que hem fet per Berlin i per això ja ens hem tornat uns seguidors d’aquest grup.

Entre les rutes que ofereixen hi ha una visita al camp d’Oranienburg i ens hi apuntem. La guia (noia andalusa) ha estat una vertadera troballa. Hi anem amb transport públic i això ja comporta un diàleg durant el camí. Abans de començar l’itinerari ens deixa molt clar que el lloc a visitar no és pas per anar a divertir-nos, sinó que ha de ser una visita amb el màxim de respecte, cosa per la qual aconsella que si hi ha alguna persona que no es veu capaç d’aguantar tota l’estona, per exemple, sense menjar res, que s.u.p. ho faci abans d’entrar, que l’esperarem, però un cop dins tot ha de ser amb el màxim de respecte. Evidentment qui no hi estigui d’acord, que per favor no continuí amb el grup.

Tot seguit aclareix que aquests comentaris, aparentment fora de to, ho són perquè en el període de temps que fa aquest tour, s’ha trobat de tot i per això aquest advertiment al començar. Quan ho he escoltat m’ha sorprès, ja que sempre havia imaginat que anar-hi volia dir que es feia amb un gran respecte, perquè contràriament no entenc com es pot visitar.

Està clar que per més coses que ja s’hagi llegit o visionat en pel·lícules per molt bé que estigui exposat, no es pot comparar com quan palpes sobre el terreny el que ha estat allò per milers i milers de persones. En aquest camp uns seixanta cinc mil. T’adones que els “cervells pensants”, no se’ls escapava res; tot estava controlat fins i tot la cosa més mínima, crua i impensable.

Per començar el rètol que hi ha a l’entrada ens ho tradueix i posa: ”El treball us farà lliures” Quina ironia!. En aquest camp el treball que feien els primers habitants que en principi eren presos polítics, era falsificació de moneda i això va durar fins el final. Al començar va ser un camp de concentració per després convertir-se també en un camp d’extermini

Els barracons estan destruïts, tan sols hi ha una pedra assenyalant el seu lloc, però n’han reproduït dos conservant tal i qual eren. Quan et diuen la quantitat de persones que acollia cadascun, costa d’imaginar com s’hi podien encabir. L’espai que cada persona necessita per mínim que sigui, era impossible trobar-ne; els llocs més íntims eren col·lectius. Podem imaginar-ho?

Hi havia un cami com el de la foto, de pedres, on els feien córrer, caminar, amb sacs amb molt pes a sobra les seves espatlles, per a comprovar quina resistència tenien les botes que els hi posaven i que eren destinades als seus soldats. Està clar que per més "despreocupació" no tenia res a veure el número de peu de cadascú amb el que corresponia al calçat que els hi donaven.

Entre moltes coses que m’han colpit i molt, va ser una mesura-metro posat a terra, com quan el metge et vol amidar la teva alçada, i allà fent veure que al arribar al camp passaven una revisió mèdica, resultava que quan baixaven el topall a l’alçada del cap, a l’altre costat de la paret hi havia una persona que on hi veia un forat havia de disparar i està clar, anava a parar al lloc just. No ho puc oblidar; em resulta escruixidor.

No vull continuar perquè tot se sap prou bé, però si que reclamo una major conscienciació d’aquests fets i és aquí on ara vull fer un reconeixement a l’Angela Merkel que ha sabut enfrontar-se amb Benet XVI per reclamar-li que demani perdó públicament per aixecar l’excomunió al bisbe britànic que ha negat l’existència de les cameres de gas . A Alemanya es penat amb presó la persona que públicament nega l’existència de l’holocaust.

Sempre diem que tot això ara ho podem recordar perquè tenim a la nostra disposició testimonis i documents que donen fe a l’existència de l’holocaust, i es demana que serveixi de referent perquè mai més es torni a reproduir, però m’adono que la persona dona la impressió que SEMPRE ha de tenir quelcom on descarregar la seva violència, ja que d’holocausts més o menys encoberts n’hi ha a molts llocs, el que ens hauria de conduir a no inhibir-nos, ans al contrari, a reclamar insistentment el reconeixement dels Drets Humans i més aquest any que ens omplim la boca recordant que fa 60 anys que es van promulgar, però que per desgracia queda molt per fer perquè siguin reconeguts arreu.

UN FET INSÒLIT

Una vegada hi havia una família que feia temps cercava una vivenda, ja que la que tenien havia quedat petita; la família estava composta per sis membres i està clar, per poder tenir una mica d’espai on poder conviure un xic individualment, era totalment necessari buscar-ne una altra.

Van mirar, van visitar diversos pisos i finalment en van trobar un que reunia les condicions que consideraven imprescindibles. Ah, però, i aquest però en aquestes qüestions gairebé sempre existeix, doncs que al preguntar el preu de compra, era quelcom impossible de fer front.

No obstant això, van insistir per mirar d’aconseguir alguna forma que fes possible aquesta adquisició i per això van decidir anar al Banc que facilitava les hipoteques per veure si amb el seu pressupost era possible accedir a la concessió d’una.

Però quina no va ser la seva sorpresa quan al arribar a la porta de l’entitat es van adonar que els estaven esperant; que el Director fins i tot havia anat a rebre’ls per dónar-lis la benvinguda i tot seguit els va demanar que l’acompanyessin, doncs ja l’havien informat que s’interessaven per un pis i que aquella entitat bancària era l’escollida per establir la HIPOTECA.

Per aquest motiu, per agraïment al reconeixement que feien del Banc, els convidaven a un viatge i quedaven exempts de pagament, doncs haver estat elegits per aquesta financiació era un detall tan magnífic que era el mínim que podien fer. Insòlit total.

L'HEDERA HELIX

¿No heu experimentat mai la tendresa que poden desvetllar les petites atencions? I tant que sí, i això fa que es converteixin en el millor dels regals que es puguin fer i alhora també, rebre.

Aquí m’agradarà explicar unes vivències personals i que després dels anys que han passat encara les tinc guardades en el meu interior.

Fa anys, en una conversa amb un matrimoni molt amic, van sortir coses de la nostra infantesa i no us podeu pensar quants enyoraments vam anar explicant. Que si l’escola; que si aquella mestra; que si els nostres jocs i tot d’una parlant de que quan érem infants es vivien uns anys molt difícils econòmicament, vaig explicar que una de les coses que a mi em va costar acceptar no poder-la tenir, era un estoig on hi anaven els llapis de colors, la goma, la ploma (que llavors encara no feien servir bolígrafs) i la maquineta de fer punta.

Doncs bé, va passar un temps i un dia se’n vam presentar a casa portant un estoig perquè pogués resquitar-me d’aquell objecte que no havia pogut aconseguir. Avui encara el guardo; es de color verd, petitet però MERAVELLÓS.

Per a mi aquest obsequi va tenir tota la força d’un gran regal; ho he pensat a vegades, que no crec que hi hagués cap atenció que pogués compensar aquella sorpresa i per això sempre els hi estaré molt agraïda.

Però ai, ui, a cops no sempre les coses són tan agradables. I ara ve la segona part. En una ocasió em queixava en veu alta, de que em faria falta comprat un parell de carmanyoles per la nevera (normalment el pensament de les dones arriba a molts llocs) i el resultat va ser que per un aniversari, la meva família que havia sentit aquesta queixa, va aparèixer amb una dotzena, que també encara me’n queden.

Veritablement la diferència és molt gran. I aquí és on em serveix el conte per adonar-nos que a voltes atendre els desitjos no sempre es correspon amb els nostres actes. Jo diria que el meu estoig és igual al plat que li agradava al protagonista del conte i carmanyoles en paral·lel amb la corbata.

Amb aquests fets podem adonar-nos que normalment totes les coses tenen dos possibilitats: positives o negatives. Us aconsello que no regaleu carmanyoles, perquè no entrarien dins les de la primera possibilitat, ni tampoc servirien perquè us reconeguessin enlloc com li va passar al nostre personatge.

ENS ASSEMBLEM A "L'HERBETA"?

Què serà que quan llegeixo cadascun dels textos que ens són lliurats per fer el treball setmanal, sempre, a més de trobar-los magnífics, em donen peu a fer alguna reflexió?

Està clar que puc fer-la i punt, però resulta que tinc un no se què per dins que m’empeny a penjar-la al nostre bloc per si alguna persona de les que compartim curs m’ajuda a aprofundir-la. Anticipadament gràcies.

Doncs mireu “l’herbeta” que surt a Coratgia l’he trobat tan magnífica, tan “gran” que em suggereix:

a) Arranada, segada, escapçada. Quantes vegades en les vides de les persones succeeixen esdeveniments que els podríem assenyalar amb aquests qualificatius. L’herbeta malgrat tot això sobreviu amb triomfant coratgia.

b) Com pot oferir a cada sol ixent, gai i reentendrit, el candi i alegre somrís?, L’alegria de participar d’un nova albada, de veure el sol, ens hauria de portar a dir-li, molt bon dia amb un somrís i que aquest ens acompanyés tota la jornada.

c) Sento una dolça revinguda d’emoció davant d’aquell vívid serrellet d’herba fina. Quina força transmet aquesta petita herbeta. M’adono que no cal pas, ser molt important, tenir molta visibilitat, per arribar a transmetre una onada d’admiració càlida, punyent i confortadora.

d) L’herbeta inadvertida de tothom, trepitjada per tothom. Passar inadvertit no pressuposa no ser-hi; ser trepitjada tampoc ho podem entendre com desaparèixer, ans al contrari “la herbeta”, “les persones” hem de saber perdonar totes les crueltats del destí i oblidar-les per oferir al món, una enternidora esma de bellesa.

* * * * * *

Disculpeu si avui això sembla més aviat un examen de consciència, però malgrat aquesta coincidència, la lectura d’aquest text és el que m’ha inspirat i agradat aprofundir.

L'alzina del passeig de Gràcia

Llegir “L’alzina del passeig de Gràcia” m’ha fet interpel·lar-me i molt per dues raons:

Primera.- M’estimo la meva ciutat, soc feliç vivint a Barcelona, m’agrada conèixer els seus racons, malgrat haver-hi alguns llocs de referències concretes que jo no he visitat de forma conscienciada; però se que existeixen i això ja em dona un cert convenciment de coneixença. Però quan m’adono que una persona tan nostrada com és Mn. Cinto, que ens parla d’una alzina i que la podem recordar perquè està ubicada en una de les vies que moltes vegades he transitat i ni tan siquiera m’he adonat d’aquesta existència, és quan constato que hi ha moltes coses que ignoro, i ve-t’ho aquí que llavors se’m desperta un sentiment de curiositat i alhora de tristor per la meva ignorància d’allò que em sento molt propi.

Segona.- Quina metàfora tan preciosa per explicar què difícil és canviar els hàbits de vida de cadascú. Sempre he cregut que la gent que ha nascut a pagès i que ho estima, ha de resultar-li molt difícil l’adaptació a la ciutat. Tinc família amb aquestes circumstàncies i ho he pogut constatar.

Què profund quan li pregunta a l’alzina pel seu enyorament! Quin sentiment tan difícil de pair, de viure. Què difícil sentir-se sempre foraster d’un lloc on hi has de viure.

Però aquestes dificultats també crec que les tindríem si els que hem nascut a ciutat, haguéssim de canviar de lloc i marxéssim al camp.

Què preciós fora si les persones que vivim en un lloc i altre, fóssim capaces de dialogar, de explicar-nos de cada lloc què ens dona vida, com sabem observar i saborejar el que ens envolta i aprendre de cada indret allò que ens pot ajudar a ser més feliços.

Faig aquesta reflexió perquè a cops m’he trobat amb la incomprensió d’uns i altres, fent servir el menyspreu per allò desconegut. No obstant sempre queda l’esperança de que el seny s’imposi i ens ajudi a potenciar el diàleg, el coneixement i ens permeti gaudir de les coses precioses que ens beneficia cada indret del nostre país.